Et deix mons llavis
sobre els teus
tant suaument com puc,
no vull despertar-te.
Un darrer bes
que ja mai et donaré.
Miro el cos nu
que deixo a la vora
i ploro per les carícies
que ja no faré.
Cauen dues llàgrimes
sobre els mugrons
i et mous,
encara dormint.
L’amor no es cansa
d’esperar,
però el cor pateix
i es debilita.
Trist,
estic molt trist
pel mots que no arriben,
pels petons que no es fan,
per la carícies
que se’n van
amb l’aire del vespre
per no tornar,
per aquest cos
que em se de memòria
i ja mai serà el meu company
en algun tàlem perdut.
Els silencis
t’allarguen la teva vida
i escurcen la meva.
Sóc l’illa perduda
en un mar de llàgrimes
que espera la salvació
en l’horitzó.
Ja no queden més sanglots
per llençar a l’aire,
Ja no tinc més retrets.
Ja no em queda l’esperança
d’un demà matiner al teu costat.
Que puc fer sinó plorar
pel que he perdut
sense haver tingut?
Que puc fer sinó plorar
per l’amor que no m’arriba?
Que puc fer sinó morir
d’enyor mirant un retrat vell
d’una jove que em va robar el cor
i me’l va tornar dolorit?
Estic cansat d’esperar!
Estic cansat de semblar sord
en no sentir els mots!
Estic cansat de semblar cec
de no llegir els teus pensaments!
Estic cansat, ara que sóc vell!
Vull descansar,
apagar-me a la teva vora,
marxar sense fer soroll,
prement les mans sobre el pit
després d’un darrer petó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada