el record del vostre cos,
el tacte d’una pell
que mai es marcirà,
entre els dits
que tant us han estimat.
Vençut entre les branques verdes,
carregades de fruits,
que ens allunyen
de petons amagats.
M’heu desfet, Senyora,
la poca esperança
que tenia de fer-vos meva
en una tardor propera,
estrenar-vos la pell nua
i fer del temps
un rellotge aturat
que ens deixi viure...
un amor amarg.
El tinc tant a la vora, Senyora,
el record...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada