dins la foguera del silenci,
i les cendres volen
rere el vent de l’oblit.
Mirant allà on la mar
em duu la mirada,
on temps enrere vaig navegar,
filant havaneres en nits
de calma enyorant la llar.
Segaven els sons,
silencis de mar,
batent escuma d’ones bressolant
records antics de vells amants.
Escriu la mà,
en sorra humida,
els versos que antuvi
hagués volgut dir,
s’emporta els mots
una mar famolenca
dels meus neguits.
Aquella primavera
que de nou s’enceta,
m’agafa a un pas
de deixar enrere la tardor
i encetar un hivern
de gebre i neu,
però el teu record guardo
per sempre com el caliu
sempre festiu
d’un somriure pigat
i aquell tímid flaire
del teu mirar.
Em parles dels meus mots
i no respons als seus sons
i condemnes els ulls a la foscor
del teu mirar sense cap imatge
del nostre passat,
deixaré doncs l’anima serena,
esperant la visita darrera
de l’eterna sirena,
amb els vells cants
d’aquelles nostrades havaneres
que cada Pasqua
cantem les ànimes turmentades
dels meus companys i amics,
com esperits,
per conquerir noves mirades il•lusionades.
http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/02/cant-de-sirenes.html
1 comentari:
Si el meu somriure t’escalfa el cor,
el meu record el pots somiar
com un miratge verge i desconegut
d’una sirena silent,
que mai va arribar a cantar
els versos que el mar va dur
robats de la veu del vent.
Belles paraules d’amor
que, com cantaba Serrat,
vam aprendre els dos plegats
d’havaneres i cançons
en un joc d’enamorats.
En un sospir de cors trencats
ens escriviem aquells mots
plens de tendresa i de mel,
versos que ens van acollir
aixoplugant els nostres dolors
d’altres ulls que ens van ferir.
Versos de desig i amor.
Versos plens d’engoixa i fel.
No se el que va ser per a tu
ni se el que va ser per a mi
només se que els nostres cors
s’escriuen encara així,
amb la nostalgia de no poder
escriure’ls a qui estimem,
deixant-los al cor del mar
com un tresor nu i secret.
Som com el bell bagul
on els records d’un trist passat
no senten el pas del temps,
som com una dolça mà
que ofereix el seu suport
al pas insegur d’un cec.
Som la flaire i els colors
d’un capvespre vora el mar
que un dia ens va enamorar,
si tan sols va ser un miratge
d’amor verge i desconegut
sense flaire de veritat,
sense rostre, sense imatge,
o un gran amor amagat
que mai es va descubrir
què té més, si ens vam somiar...
no és millor deixar-ho així,
respirant el cant silent
i tendre d’una sirena,
d’un mariner, un cor trencat
un vespre o una havanera?
Publica un comentari a l'entrada