Passa el meu temps
per l’anar i els oblits
i vaig perdent tot.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Passa el meu temps
per l’anar i els oblits
i vaig perdent tot.
Parla la gent gran
el llenguatge casi mut
de la solitud.
Estima’m tot sol.
Equilibri entre tu
i el món de llum.
Qui premsa el temps,
amb quina força ho fa,
per fer d’ell un fil?
Veig l’aigua justet
sortint pel vell safareig
per rentar de nou.
Del negre color
el gat et mira fixe
els ulls dos estels.