Dins, tot silenci
fora la pluja canta.
Quina pau tenim.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
En un racó del meu món,
tinc una mica amagat
un grapat de gotes d’aigua
que juguen a mullar-me
i tenen dos peixos taronja
que no se com hi han arribat.
En un racó del meu món,
m’hi amago i faig del temps
un elàstic amic callat,
l’estiro o l’escurço
i a ell li és igual.
En un racó del meu món,
a la vora del llac,
hi he deixat la infantesa,
i poc a poc la resta de la vida
se me n’ha anat gastant.
Ara, en un racó del meu món,
he perdut la corona i el tron.
Ara, el meu racó del món,
ja ha deixat de ser amagat.
https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/04/estany-valveralla.html
Sobre la taula de nit
del meu dormitori,
tinc de fa temps un llibre.
Podria dir que ple de pols
per no llegir-lo,
però t’enganyaria,
li trec cada jorn,
miro la tapa
i penso en tots els moments
en que m’ha acompanyat.
El primer petó
que ens va veure deixar
en els nostres llavis.
Les llàgrimes d’angoixa
que sovint em sortien
pres en la soledat
d’unes jornades
lluny del teu costat.
En mirar-lo,
em venen a glops moments
de la nostra vida
i de vegades
s’ericen els pèls del cos,
recordant-los.
I gairebé sempre
em solto a escriure
uns petits versos,
ja sigui veient el seu llom,
mirant la portada.
Aquest llibre
és la nostra vida
tot i que no en diu res d’ella,
ni tant sols
per aproximació.
La vida,
la nostra és,
en el que l’envolta,
allò que possiblement
el llibre ha vist passar.
No puc guardar-lo
en cap prestatge.
Ni embolcallar-lo
en papers fins i bonics
per regalar-te’l.
És massa important,
pel que hem viscut plegats.
Avui és un altre aniversari.
El nostre.
De quan va arribar
a les nostres vides.