Cau
del plataner la darrera fulla,
i
el passeig en sa tardor freda
i
plujosa s'amaga en la foscor
fins
una propera primavera.
On
queden els instants, aquells,
dels jocs dels infants corrent,
saltant
sobre les rajoles acolorides
que
espien el riu passar
amb
ses gotes brillants
en
un viatge màgic vers la mar?
On
queda el temps passat
en
que jove i galana festejaves
amb
un mon als teus peus?
D'ulls
verds com l'om en fullejar,
galtes
de robí i mirada riallera,
amb
moviments daurats
com
un mar de blat.
Oh!
Qui la conegué
en
sa dolça joventut
i
fos per ella estimat, llegit o mirat.
Captivat
per sa joia,
per
sa veu en llegir
aquells
pobres versos inspirats.
Si
del bes dipositat
en
mons llavis aimants
no
nasqué el més gran amor,
dieu-
me amic quan fou?
Més
com la primavera esplendorosa,
també
fugiren el càlid estiu
i
la turmentosa tardor,
quedant
a la fi un gebrat hivern,
d'eternes
i fredes nits,
d'àlbers
despullats
i
quietes aigües del riu galant,
marcida
l'herba de la ribera,
com
les galtes de tant plorar.
Va
marxar com l'oreneta o el falciot
el
meu temps d'estimar.
Ara,
resta esperar noves primaveres
per
a vell amors.
Nous
amors
per
a vells ulls cansats de mirar.
I
aniré de nou al vell passeig
company
de soledats,
de
silencis i muts mirars.
A
aprendre com el jovent
comença
a estimar,
entrelligant-se
dits i cors,
mirades
i promeses de futurs comuns.
De
nou començaré
a
viure dels records
i
fer del moment present
el
motor de l'esperança.
Viure
mirant el futur proper.
Viure
estimant el passat
que
reviu cada jorn,
fent
del temps un vers
i
del vers un somriure...
encara
que glaçat.
