Avui vesteixes de garlandes

Avui vesteixes de garlandes
un cor adolorit,
i festeges amb un somriure trist,
afalacs i felicitacions
de qui t’envolta.
Em saps a prop i silent,
em saps tendre i distant,
em saps al teu costat.
Deixaré entreveure
els meus llavis a cada galta
com un furtiu que es tem sorprès,
i quan els teus busquin per respondre
es trobaran uns altres que no tinc.
Qui sap si podré furtar a la vista
el tacte imprecís d’uns dits
que tremolen d’infelicitat,
tot i sabent
que jo sóc al seu costat.
Avui vesteixes de garlandes
un cor adolorit,
i deixes en la penombra
uns ulls que saben
dels teus plors
i que fidels et miren
rere la gent que t’envolta.
No calen més paraules,
quan parla per nosaltres
el silenci del nostre mirar.
No vull un somriure que no neixi sa,
fill del compromís,
ni que el teu cap
no vegi el meu pit
com aquell coixí
on sap descansar.
Avui vesteixes de garlandes
un cor adolorit,
i jo deixaré entreveure
els meus llavis a cada galta
com un furtiu que es tem sorprès,
fugin de la pau que volen els teus,
pintant en l’escapada
el principi i la fi del trist somriure
que m’ofereixes a mi.
Avui vesteixes de garlandes
un cor adolorit...

Un dia que s’apropa

Un dia que s’apropa
podria ser el dia
que de nou pogués besar
d’amagat el llavis cardats
de petons
que em vols deixar.
Un dia que pintaria
de tardor propera
deixaria caure
com fulles les temors
de no retrobar-te
en els nostre amagatall.
Un dia que podria ser
de joia infinita,
es a la volta de la cantonada,
i podria ser la festa encetada
de dits que juguen
a descobrir-te amagada.
Un dia que s’apropa
podria ser el dia
d’una nova il•lusió
que s’esvaeix
com el baf
de les nit fresques
que ja s’enceten entre pluges
que mullen les galtes àrides
dels teus records.

He somiat, Senyora

He somiat, Senyora,
que us sortia de l’escot
una lluna blanca
i que la punta vellutada
em pujava a la boca
per fer-me un petó.
Després han estat
els vostres llavis
que m’han despertat,
amb el cos entre mans,
en el lloc més sòrdid
que vàrem trobar
entre protestes i silencis.
Ens amagàvem secrets
que fèiem néixer
entre petons tendres
i preguntes dels nostres anys,
no Senyora,
no érem tant joves
com volíem aparentar.
He somiat, Senyora,
promeses de nous petons
i de dits entrelligats,
de cossos nus
i racons més perduts.
He somiat, Senyora,
promeses de nits fosques
a mig matí
i deixar-ho córrer
que el temps vola
i se’n va darrera de recances
que ens retreuen
estones de pell i mel,
de sal i d’adéus
que mai s’acaben.

Era una música

Era una música
que a tots dos
ens agrada ballar,
una cançó
que alguna nit estimant-nos,
potser ens vàrem cantar
estrofes senceres
entre petons i carícies.
Jo, ja hi era,
una nova amiga m’estrenyia
entre els seus braços
al ritme d’aquells bells sons,
vells sons
que fa molt de temps
foren nostres,
com el so de moltes nits,
ardents,
de matinada fresca,
de marinada tafanera.
Sortires de la mà,
d’aquell que em furtà la vida,
més enllà d’un passat
que semblava ja enterrat,
et plegares amb ell
com abans nosaltres
compartirem l’espai,
i mentre descansaves el cap
en el seu fort pit,
em miraves no al fons dels ulls,
més lluny,
em volies furtar el racó del cor,
allí al fons,
on guardo els records.
Entre els seus braços
al ritme d’aquells
vells sons
que fa molt de temps
foren nostres,
tornaves a remoure
un desig marcit,
amb ganes de sobreviure
al teu costat.
I ja només ens queda un ball
on no et podré tocar.

Em dius adéu

Em dius adéu
entre dos mots absents,
mentre el silenci,
em dóna l’esperança
que la veu no m’atorga.
Jugues a callar
i em diu la mirada efímera,
endavant,
vine a besar-me
entre les ombres
d’aquell ahir
no tant allunyat.
Em dius adéu
amb presència
de l’espòs
que resta una mica apartat,
mentre mira
i endevina el repòs
d’un somriure
que s’escapa
envers el teu enamorat
absent,
somriu pensat ser el destí,
qui sap si amb l’encert
de saber-se el camí
d’un cor enjoiat.
Em dius adéu...

Us allunyeu, Senyora

Us allunyeu, Senyora,
camí d’un altre amor
que fins ara
us era desconegut.
Els meus mots
us enlluernen el camí
que us allunyen el cor
del meu pit,
d’aquell repòs esperat
en encetar cada nit.
Us allunyeu, Senyora,
vers els braços amics
d’uns altres versos
que encenen el vostre desig
de fugir
de la nostra soledat.
Us allunyeu, Senyora,
i no sabeu el pesar ferit
que em fa sagnar
el vostre despit,
creient-me un nou Bergerac,
mestre de mots
que us parla amb la faç
enfosquida
per cada instant perdut
dels vostres llavis.
Us allunyeu, Senyora
i jo no us puc retenir.

Com un espòs de mot suau

Com un espòs de mot suau,
confós en la penombra
d’una tarda que s’avança,
com un espòs que calla
perquè tot ho sap,
com aquest espòs vull ser.
Sense nom, sense faç,
només mots i petons
que cauen farcits de temor,
per qualsevol nit,
que cauen adormits,
fent-te de coixí al nostre llit.

Com un espòs
que sap de tu i dels teus anhels,
que té cura dels silencis
i eixuga llàgrimes
que la pluja juga a pintar
amb color de llavis petonejats.
Tot sabent que aquest espòs
ja té nom i esguard en el teu cor,
fins fer-me fora de les carícies
dels teus ulls blaus
que tants cops varem pintar
amb colors de mar i cel.

Com un espòs
que et tapa amb versos
que parlen del teu cos bru,
endormiscat entre somnis
que vam escriure fa tant temps
i que ara em fan fora del teu costat.
Despertarà la matinada entre tu i jo
i ens durà de la nit fosca
un vers escrit amb sang,
un nom, el meu, ...
que ja hauràs oblidat.
Preguntant-te qui et va dur
el flaire dolç del darrer petó,
i l’esguard d’aquella carícia
que no se’n va,
amb regust d’espòs,
un espòs que no és,
i no restà al teu costat
per cantar-te nous versos
que ja comences a enyorar.
Com un espòs de mot suau,
confós en la penombra
d’una tarda que s’avança...

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/04/el-teu-nom.html

Cavalca el record

Cavalca el record
pels polsegosos camins
de la memòria,
cercant llums en la foscor
i donant forma a les ombres
d’un ahir cada cop més llunyà.
Retornen com fantasmes
el frec suau de petons
que es desfan
com el fum
dels primers cigarrets.
Mentre amb els ulls closos,
allargasso les mans
esperant ballar amb un cos
que ja només és el fruit
d’un vell record.
I retornen per obrir velles ferides
els sons de les passades cançons
que junt vam dansar
en penombres de soledat buscades.
No hi ha cap precipici
sota els peus que ja no ballen,
només l’oblit,
que segueix els pocs records,
que acaronem com recent nascuts
entre els nostres braços,
encara closos els ulls que et van mirar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/07/desencuentro.html

Trenco de nou els versos

Trenco de nou els versos
que de nit vaig fer per a tu,
i ara el llapis perfila
el contorn del rostre
que encara recordo
fins i tot en la foscor.
Em fereix recordar
els mots apassionats
que vaig retallar pensant en tu,
i les gotes
que em sagna el cor
cauen sobre els ulls
de carbó que em fiten
des del full blanc.
Cauen com gallons els records
que m’unien en aquell passat somniat,
ara tant poc veritat,
com els somriures
que faig a l’aire esperant
que algú els veiés.
Tornaré a escriure vells versos,
que potser de nou trencaré,
i repassaré el contorn
del teus ulls molls
de gotes,
que el meu cor
plora per tu.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2012/06/restos.html

He buscat, Senyora

He buscat, Senyora,
un cos per oblidar-vos,
al preu d’una amistat trencada,
he cercat les carícies
que ja no tindré
dels vostres dits.
He buscat, Senyora,
en el fil d’un cos ribetejat
pels rajos de la lluna creixent,
el sexe càlid,
que em vareu prometre
mirant-me als ulls
i amb mitja veu,
mentre descosíem el darrer comiat,
el més cruel.
He buscat, Senyora,
mentre em cavalcava
aquell cos gairebé anònim,
i els pits em marcaven un nord
que m’era estrany,
un desig que volia vostre,
mentre el sotragar
del llit sobre la paret,
em despertava del meu desencís.
He buscat, Senyora,
fer realitat un somni
en un cos que m’era estrany,
però que se us semblava
en la fosca nit de la meva perdició.
He buscat, Senyora, ...
He buscat, ...
Un camí que m’apropés al vostre costat.
He buscat, Senyora...