Passa un riu lentament,
tot sembla igual a un ahir
no gaire llunyà.
Passa la vida poc a poc
i sembla llarg arribar a un futur
que mai arribarà.
Com en la natura,
el canvi es va notant lentament.
Com en la vida
el canvi el veiem mirant enrere.
Podré viure en un canvi etern
que mai descobriré?
Podré deixar que el canvi
em guanyi lentament?
En un ahir proper,
m’ofereixes un adéu
ple de silencis.
Em quedà amb les mans
plenes d’amor
i tot i que ho sabies
te’n vas anar,
com puc dir-te adéu
estimada?
Si se’m tenca el cor
en recordar el ressò
de la teva veu
quan m’ho vas dir.
Prego que un dia tornaràs
per dir-me aquí estic,
fins l’eternitat.
Com el coronel de García Marquez,
a qui ningú escriu,
espero jo els teus mots.
Com un Cyrano de Bergerac,
repetint a les fosques
les meves paraules d’amor,
perquè el meu cor morirà
si està a prop.
Com un Giacommo Casanova
enamorat de l’amor,
pres a la fi
pels seus delictes d’estimar-te,
t’escric en uns mots les memòries
dels fets que tantes vegades
t’he dit que t’estimava.
Pres a la fi en tots els personatges,
el coronel en la soledat,
Cyrano, pres pel seu cos
i Giacommo per estimar.
A la fi em fondré els ossos
en qualsevol de les presons
on em condemnis.
