La rutina de cada dia
esmicola lo diferent,
el pas dels instants
desfà lo superflu.
Serà el negre menys lluent,
però seguirà tenint el seu color.
Serà el blanc, un blanc trencat,
un blanc brut,
però no un gris descolorit.
El temps arrodoneix els records
i en guarda una part.
La vida va perdent la fúria del canvi
i ens deixà breument la resta.
Llaminadures que volen dins la boca,
restes de records
que flueixen corrents per la sang
i retornar a aquells anys innocents
on el món tenia colors llampants
i un regust tant dolç
com els petons que arribaven dia a dia.
Bosses que guardaven aquells records
de gustos i de passat
dins d’un plàstic de cel·lofana transparent,
en colors o dibuixos
que ens atreien la il·lusió
per tenir-los a l’abast.
Llaminadures,
que em porten a aquelles sessions
de cine a fosques on d’amagat
ens anàvem cruspint
el contingut d’aquells receptacles.
On són aquelles llaminadures
amb les quals vaig començar
a caminar per la vida
i fer nous aprenentatges?
Sembla feta de llana
del color de la tardor naixent,
com si en un santuari
de lepidopteròleg
li clavessin l’agulla
que la farà immortal.
Queda la imatge en la retina
i el color balla en l’ambient.
És de veritat?
