i alhora el fa el vertigen que t’envolta.
Com un record del que passa
reincideixen les ones
a picar a la porta de la platja
desfent en engrunes de sorra molla
que van i tornen
com un pèndol de rellotge de paret
a posar-se de nou en el seu lloc,
etern,
impertèrrit al que succeeix més enllà
dels seus finíssims grans.
Retorna el sol cada matí
a marcar osques noves a la pell
que la lluna s’encarrega de cicatritzar,
fent a la fi del temps un sudari
que ens embolcalla
donant la volta sense parar
fins a la fi del viatge.
http://desdeminoray.blogspot.com.es/2012/04/solo-nos-queda-el-tiempo.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada