No dormo, sóc mort
i la meva ànima
retornarà, si!
dimecres, 2 d’octubre del 2024
El verd de l’esperança
El verd de l’esperança
em calma
i quan fluixeja la tardor
m’omple de serenor.
Em parla el riu
amb remors
de marxes riu avall,
per conèixer indrets
que altres aigües
han fet vells.
I que veuran
en el seu viatge
ja sigui a peu
o per l’aigua?
Pot ser coses
que ens omplin
de curiositat?
Potser coses
que ens deixin regust
de tristor
en deixar-les enrere?
O sortiran guanyant
les alegries
que guarden
els records?
Camins de ferro
Camins de ferro
que fugen d’un passat
que es va morint
per arribar qui sap on...
que encara no ha nascut.
Ens espera lo desconegut.
Ens espera la boira
del que desconeixem,
ens espera...
Qui sap que hi haurà
en el primer destí
que el viatge ens oferirà?
Qui sap si el destí
ens deixarà triar un nou camí
i cercar millors oportunitats?
El tren amb el seu rodatge metàl·lic
ens allunyà tant del nostre passat
com del futur que compartirem
amb qui es presenti a la nostra vida.
Marxar!
Serà la millor solució?
Ressegueixo el teu nom
Porquè te tengo que olvidar. Jose Feliciano.
Ressegueixo el teu nom
per les parets,
juguen els dits per la sorra
deixant darrera els cargols
amb que respons
quan et criden.
Ja sap que t’he estimat,
sempre ho has sabut,
i ara em pregunto
perquè ho he de deixar de fer
si encara t’estimo
com el dia
que et vaig conèixer.
Pinto núvols amb la teva faç,
i repeteixo els mots
que t’agraden dir,
cerco l’entonació del teu parlar
i repeteixo les nostres cançons
i no et puc oblidar,
perquè t’estimo.
Brindaré amb la soledat
companya fidel
des que vas marxar,
amb el regust
de l’alcohol entre les dents i la llengua
repetiré plors i angoixes
d’aquells jorns
en que ens vam estimar.
Perquè t’he d’oblidar
si jo encara t’estimo
com quan el cel
et va deixar passar
pel meu davant?
Perquè t’he d’oblidar...?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)