Les xerrameques
van callant al pas molt lent
del mossèn festiu.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
Cau el calendari
i els dies s’escampen per terra,
es barregen, no hi ahir davant de l’avui
i qui sap si on trobarem el demà.
Ja no sé trobar els quarts de les llunes
ni la plena ni la nova.
Cau el calendari i es trenquen els dies
que penso amb tu.
Ja res queda com tenia record,
ara només aquells dies s’aguanten
com haurien de ser.
Cau el calendari,
es com si la vida
que tens pel davant es trenques
també, com una mort diferent,
a estones indolora,
a cops també fa mal.
Cau el calendari,
es trenca aquell futur
que havíem somiat.
Res m’arriba del que dius,
les mirades desvien el camí
dels mots i els versos queden muts.
Tanca del bes la sortida
un ventall de color cel,
d’un blau aiguamarina.
Surt l’ull de pedra
que s’amagava dins l’aigua
per a veure’t mentre passeges
a la vora de la riba.
Molla l’ànima i espessa
per trobar-te riuen els sons
de l’aigua humits i tant a la vora.
Volen els arbres jugar dins la riera
plena per recordar aquests jocs
a l’hora de la sequera.
Mentre, els núvols aguaiten
per damunt les serres
i veure l’espai moll
on també voldrien jugar.
Jo a la riba, miro i espero,
recordant aquells moments on érem
l’un per l’altre i el nostre món
s’acabava en la riba més propera
dels nostres somnis,
mentre apreníem a estimar
en els despertar dels nostres sentits.