Qui em dirà com
s’acaba el dia
en ser el sol ponent?
Però no deixaré
d’estimar-te
entre somriures i plors.
Guardaré el tacte
dels teus dits
entre les meues mans.
El regust dolç
dels teus llavis
i l’escalfor del teu cos.
Si de cas recorda’m
com sempre m’has vist
i recorda
que em vas ensenyar
a estimar.
Guardaré les paraules
per més endavant
i dibuixaré amb elles
vells camins al cor,
que saps vell
i adolorit,
però sempre enamorat.
Branques verdes
surten del vell tronc,
com les estimo,
abans que donin flors i fruits,
ja en tinc ganes de tenir-ne cura.
Olorar-les i expandir els pulmons
amb la fresca fragància
que noto en passar al seu costat.
De cara al sol naixent
veig néixer la il·lusió
de compartir el meu temps
al vostre costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada