divendres, 15 de juny de 2018

Carrer amunt


Carrer amunt
d'un diable pla,
creuant
amb Pere el gran,
un llarg camí
que deixa enrere
un parc,
que sant Julià
s'anomena.
Segueixo un camí
escorant-se
un xic
i deixo a la dreta
una Catalunya avinguda
marcada per fileres
d'arbres
que potser mai ens
faran ombra alhora.
Em venen flaires
de pizza
i es pinten records
llunyans,
amb forma d'arcs
de circumferència
coberts de tomata
i mozzarella.
Penso si no hauria
d'aprendre d'un cop
per sempre
a anar amb bicicleta,
vorejo una verda illa
i surto a un balcó
de les clotes,
més enllà d'on Ferran
té un carrer també.
Veig una façana
de façanes repetides,
un llarg caminar per endavant.
Faig una ziga-zaga
fins arribar a la granada,
on m'hi afegeixo,
aturant-me un moment
per veure l'oasi.
Se'm creua Igualada
i en un revolt
omplo el depòsit.
Fujo com si anés
a sant Sadurní.
Deix el cotxe,
reposo a l'espiral
entre parc i plaça.
Desdibuixo records vells
i en vesteixo de nous,
que ni son records
ni mai ho van ser.
Només preguntes a l'aire.
Respostes penjades
de llavis àvids de petons.
Que hagués passat?
Deixo enrere
la plaça de l'abat,
dono un pas rere un altre
pel carrer del Pere Mas.
Veig el pati
i encerclo un mon
que no és el meu,
i aviat deixarà de ser el teu.
He vingut, un dia qualsevol,
un ahir, un passat
gens llunyà
per veure un mon, el teu,
i fer un comiat,
a un potser.
Ara també perdràs
els sons,
aquells sons
que fins ara t'envoltaven,
que mai marxaran.
T'he vist de lluny,
potser.
No t'he cridat,
segur.
Bressolen llàgrimes
d'uns ulls
vells,
des d'avui més vells
encara.
Ulls de mil adéus,
i d'un comiat.
I em dius res?
No, calles!
Un lleuger sospir
s'escapa,
alè d'un esglai matiner.
Pujo al cotxe
i me'n vaig.
Un adéu en un instant
a tants anys de treball.
Tu hi ets!
Jo hauré marxat!
Com sempre camins
desaparellats,
mots silents de poeta
contra crits d'infants,
petons a l'aire
que s'escapen
i que ningú recollirà.
Segueixo per sant Sadurní
fins trobar els segadors.
Pujo pel balcó
d'on abans he baixat
i retornant pel pla del diable
rere Eugeni d'Ors
enfilo via Tarragona,
deixat l'àgora
sense fer furtives xerrades.
Deixo,
això si, pagat
un preu elevat.
Una vida que mai vaig viure.
Una vida que mai podré oblidar.

dimecres, 13 de juny de 2018

El riu baixa ple



 El riu baixa ple
i la nit el fa més fosc.
Ple de remors
de les aigües lliscant
per marges nous,
van guaitant
que poden arrossegar.
No gaire lluny,
amb les espatlles al Nàutic
vaig desgranant els glops
que queden
en la darrera ampolla
de qualsevol licor
que m'ha caigut a les mans.
Amb cada glop
allargasso el records
de pretèrits petons.
Emmetzinat en reviure
els instants perduts
moro a poc a poc
com un novell Romeo,
ferit d'amor.
Els companys son ombres
ja fa anys,
la mar resta quieta
i no duu ones a la platja.
El vent ja no arrossega
el llit de fulles mortes
pels camins.
rebregada queda la darrera imatge
d'un miratge
que ja fa temps es va desfer.
L'hauria d'estripar.
Però, no puc,
encara la podria recargar d'ànsies
que guardo
a la vora d'un cor sagnant.
Li cauen dues gotes de salabror
mentre clouen uns ulls cansats
d'esperar.

dimarts, 12 de juny de 2018

Per tu vaig ser l'altre


Per tu vaig ser l'altre,
l'ombra que seia rere
i veia de lluny els somriures
i les carícies fluint
entre tots dos.
Una estona de tant en tant,
carícies de rebuig
i petons  caducats
amb regust agredolç.
Estimar-te,
amb paper de paria,
descobrir en la foscor
que ho donaria tot
per rebre res més que xavalla.
Despullar-me ànima i menystenir-me
per gaudir de micro universos
a la teva vora,
sense saber mai
el valor que li donaves.
Esgotaves la sang d'un dèbil cor,
ofegant-se en un vell
i dolent alcohol de garrafa.
Cossos de quatre "duros"
que mai estaven a l'alçada de la pròpia desesperació.
I tot això sense deixar-te d'estimar.
Ofegant-me en l'agonia del despit.

dilluns, 11 de juny de 2018

El temps va passant


El temps va passant
amb la lentitud
d'un amor fugit.
Corren les aigües
del vell riu
desbocades com els petons
que un dia et vaig deixar.
T'he perdut,
entortolligat entre els mots
que penjats basculaven
vora els llavis oberts,
com versos en fulls blancs,
amagats de clandestines mirades.
Tants cops t'he dit t'estimo
perduts entre ressons d'un eco afònic,
esperant retronar la resposta al meu pit
i somriure rebuscant petons i carícies
que ja mai ho faran.
Tots els somnis
s'han desfet,
la tarda pinta pluja,
i els ocels deixen de cantar
com ho feren els teus ulls temps enllà.
T'he perdut
com els signes escrits a la sorra molla
d'aquell estiu,
on deixares veure mig d'amagat
el niu de vida
que jo volia estimar.
Descobrir cada dia, que encara hi era
el mon que la nit abans m'havies promès.
He perdut el tren que et duia lluny,
tant lluny de mi que ja no t'he tornat a trobar.