És un bes

http://desdeminoray.blogspot.com/2009/11/los-labios-me-recuerdan.html

És un bes,
el darrer que et don,
fora del temps,
respòs amb un silenci etern.
La fredor del moment
no es trenca
en separar-se
tots quatre llavis,
queda un regust salabrós,
com si un glop de mar
hagués acudit,
convidat,
al comiat.
Et veig el pou fosc i profund
de cada ull en aquest adéu,
eixamplant l’espai a cada instant,
en un batec suïcida,
caminant vers les roques fredes
de l’oblit,
absent ja d’aquell ventre acollidor
que ens va unir.
Les boires de la ment
van desfent inexorables
els versos que ens cantàvem,
queda ja només el somni incomplert,
d’una felicitat pintada
amb quatre pinzellades
d’obscurs colors de nit
amb lluna nova.

Embolcallo de gris

http://logosjuris.blogspot.com/2009/11/otro-dia-gris.html

Embolcallo de gris
el teu cos,
com la boira
ho fa al dia,
esperant el sol
que en la intimitat
ens rellueixi,
obrint les clapes d’humitat
com si encetés
d’una ceba els filtres
del seu vestit
fins trobar dins,
ple de llum,
el teu cor tot sol
lluent com el sol
que m’has promès
amb cada bes.

No em costa

http://desdeminoray.blogspot.com/2009/11/se-mi-luz.html

No em costa
restar la meva vida
a la teva vora,
i compartir
anhels i mancances.
No em costa
estar a l’ombra
i seguir les passes
que el destí et marqui.
No em costa
ser silent o respondre
els versos que llencis
a l’èter immòbil.
No em costa
i ho saps,
respondre vers amb vers
ni deixar
que a la teva vora la mar
banyi el sol i la lluna plena.
No em costar ser,
si tu hi ets
i ho comparteixes
amb ella de matinada
i de tant en tant
respons feble
a la seva quimera.

Tanca la porta de l’ànima

http://17y7poemasyotros.blogspot.com/2009/10/blog-post.html

Tanca la porta de l’ànima
amb cada petó
i la del cos
amb cada carícia.
Es frega
com si la pell
fos la pedra negra
bruta catedral
de tots els pecats.
Només els ulls guarden
la darrera guspira
de llibertat,
quan mira el sol
en aixecar el vol
en qualsevol
cel que li porti
un aire fresc.
Tanca la porta de l’ànima
esperant el bri de novetat
que l’alliberi
de la seva esclavitud.

Ignorar-se en la boirina

http://titeperalta.blogspot.com/2009/10/els-xaragalls-del-silenci_09.html

Ignorar-se en la boirina
de cada dia,
conviure amb els silencis
que es cuinen de sol a sol,
estimar-se a instants intrèpids
de cada lluna vella,
voler ser el temps ràpid
i cadenciós,
obrir el cor tement un cop afilat
que ens deixí en el camí,
agafar la vida al vol
i deixar caure la resta per trepitjar.
La perfecció no és dona.
Però tot i així
a mi em pertoca estimar-te,
obrir el cor i posar-lo
a les teves mans,
sentir el que sents
i fer-ho meu.
La perfecció no és dóna,
és viure al costat teu
estimant-te ,
si cal silent i un pas enrere.

De les llàgrimes

http://titeperalta.blogspot.com/2009/10/els-xaragalls-del-silenci_15.html

De les llàgrimes,
en queda el regust salat
un cop se n’han anat.
De la por,
en queden les llàgrimes
filles de la impotència.
De l’aigua,
en queda la serenor,
la pau que flueix amb ella.
Llàgrimes,
que van néixer en marxar.
Por,
que es va quedar corcant l’esperança.
Aigua,
que em va dur al qui sap si...

Els colors de la tardor

http://conunpieenelagua.blogspot.com/2009/11/al-que-habita-en-el-mar-in-memoriam.html

Els colors de la tardor
em retornen,
de vegades com una bufetada,
de vegades com un somriure
el teu record
i venen en glopades
els remors de paraules mortes
que són només
udols del vent
entre les branques brunes
i buides.
Són bufetades,
aquells dies,
que l’ànima esdevé necessitada
i el record em troba
amb les defenses baixes,
aleshores el singlot silenciós
fa brollar les dues fonts
dels ulls a poc a poc
com si cada gota fos fruit
d’una tasca artesanal,
amb la feina amorosida
per treure-la a la llum.
Són somriures,
els dies que...
cerques en cada cantonada
un instant passat compartit,
una olor viscuda junts,
una complicitat d’infants
en les coses serioses
que ens envolten,
un suc que es treu
de les coses que són nostres
i ens estimem.
Mentre la memòria sigui viva,
mentre el cos no sigui
del tot vegetal,
cada bri del cor durà per tu
una anada o una tornada
i em donaràs força
en l’absència,
perquè el camí em duu
cap a tu.
Tranquil.
Pas a pas.
Al seu temps.
Cap a tu.

Cinc fiblades punxen la carn

http://rebaixes.blogspot.com/2009/11/436-cinc-estilets-pugen-laire.html

Cinc fiblades punxen la carn,
cadascuna un toc de mort,
cada toc so de campanades de dol.
Cinc agulles t’entren al cos,
de les cinc, dues al cor
que surten tenyides de roig.
Cinc petons t’han dut al terra,
dels cinc dos s’hi han quedat,
són metall a la paret de pedra,
allí on ha caigut la cal.
Mare allà dalt el fill us cau,
que li han dat cinc monedes de plom,
entre el xiprer, l’alber i l’om.
Aneu-lo a cercar mare,
abans que no el trobeu,
la nit el vol tenir silent
i vos el voleu planyent l’hora de l’adéu.

Com un xiuxiueig

http://primaveraldesert.blogspot.com/2007/04/perd-la-llum-el-cel-mitja-tarda.html

Com un xiuxiueig
constant que et fa callar,
descansa als teus peus
el mar les ones
perquè descansis
de lluites entre llum i foscors.
Calla et diu
quan l’ona et besa els peus
i mira el cel,
conta els estels
que cauen per veure’t
i volen ser escuma
per tocar-te la pell,
Sss, sss, sss,
canta la mar mentre t’adorm
envoltada de sorra,
mirant un cel cobert
d’estels
que et piquen l’ullet.
Calla i dorm
que el bram de la mar
ara és cançó de bressol
i mentre el món fa un vol,
comença a sortir el sol
que també et vol conèixer.

La nit arriba tard

http://sedemiuqse.blogspot.com/2009/11/la-noche-dijo-que-vendria-nina.html

La nit arriba tard
quan no l’esperes nina,
la nit arriba
embolcallada de boirina.
La nit,
la nit que t’estima,
et pinta estels d’argent
i núvols de plata vella,
perquè l’acompanyin
tota l’estona de vetlla.
La nit, la nit nina,
que de tu s’enamora,
et canta cançons de grills
i de cigala cantora.
La nit
que t’envolta
et deixa petons al coixí
que són gotes d’aurora.
La nit
que tant t’estima nina,
t’esguarda a la vora
i es desfà de matinada
amb un llençol de rosada.