dijous, 18 de gener de 2018

Es despulla



Es despulla
davant  teu
la meva ànima,
ara que la nit
encara és freda.
Voleia el vent
pensaments cansats
d'esperar,
i escombra
catifes de petons
fets malbé.
La rosada gebrada
fa de llençol
i els acull
en són gèlid capell
no hi ha més so
que les campanades
endormiscades
que fluixet
toquen les hores.
Nua es queda
de nou,
l'ànima meva,
i en la nit
verge
espera,
callada i sincera
altra resposta
que la llàgrima
meva.
amor, callat
distant en l'estima
tant proper en la mirada,
tant escàs en el ressò,
guarda la meva
nuesa,
del rigor
de la nit freda.

dimecres, 17 de gener de 2018

Em desperto sol i nu



Em desperto sol i nu,
la nit encara balla.
Al meu voltant
el llit recorda silent
la calidesa del teu cos.
Ens van presentar
unes rialles,
un got de vi blanc
i a unes paraules estranyes.
Les rialles perquè no ens enteníem,
el vi blanc per reduir distàncies
i les paraules ens van dur
a amagats jocs de mans,
un ball, un festeig,
una dansa d'aparellament,
uns passos incerts,
un camí concret,
una història mil cops repetida,
unes carícies que es desfan.
Un llit mercenari,
unes llums que s'apaguen.
Descobrir en la foscor
la realitat del cos imaginat.
La voluntat de gaudir,
sense esperar un demà
que mai arribarà.
Em desperto sol i nu,
Amb el record calent
del teu cos.
Amb el perímetre viu
de la pell lluent.
No cal saber el nom,
no cal dir cap adéu,
tant sols un breu record,
càlid, d'un petó perdut
dins una habitació distant
uns instants màgics
foragitats en el temps.

dilluns, 8 de gener de 2018

Cauen les gotes gebrades



Cauen les gotes gebrades
d'una pluja freda i nocturna
mentre llegeixo els silencis
del regal de reis
que just m'han arribat
amb els primers rajos
de la lluna plena.
Acarono el llom del gos.
moll, tant ell com jo,
llenguatges distints i distants
entre tots dos.
Com un nou nosaltres,
has estimat mes enllà
del que hauries volgut,
i has callat mes
del que m'has estimat.
potser jo, a l'inrevés
 t'he parlat tant o més
de l'estima oferta.
Com el pensament,
continua la pluja furgat
amb ses gotes gebrades,
antigues ferides,
ara, obertes.
Perd per això,
poc a poc l'amant
la sang dels seus versos
i es desfà com el furtiu paper moll
entre els dits ferits.
La nova sang, com no, blava,
de la noble nissaga dels mots
es desllueix estampant per on pot
la força del color, cada cop més feble,
cada cop menys ell.
Morir en l'absència de l'amor.
Amor quimera d'un silenci.
i amb tot, em queda el cor,
ple d'enyor.

dimecres, 3 de gener de 2018

Et busco i no ho saps




Et busco i no ho saps
per aquella plaça
on em vas ensenyar créixer
arbres humans.
Els carrers on ens premiem les mans
lligant-nos els dits
fen fortes xarxes
d'amor incipient.
Era un jove que aprenia a estimar
de la teva mà,
mirava pels teus ulls ,
i ho veia tot del teu color.
El carrers han canviat,
els fanals no fan la mateixa llum.
Tu també ho has fet
ja no ets ni vols ser,
aquella que em va ensenyar.
Has deixat les mans en altres braços
i altres llavis recullen els petons
que abans eren per a mi.
He tornat al destí del meu amor
però ja no em vol...rebre,
ni parlar dels records que vam engranar
al llarg de molts buits.
Vols esborrar tot aquell passat
convençuda que ja no em pots estimar.
Et busco i no ho saps
entre versos que perden la sal
que els feien gustosos.
Et busco i no ho saps
entre els núvols que ja no són de cotó.
Et busco i no ho saps
entre portalades ara buides
on descobria una mica del teu cos.
Et busco i no ho saps
entre els llençols que fugissers
no ens deixaven estimar.
No em deixis així,
sol entre records mig cremats,
entre lletres que ja no saben fer mots.
Entre petons que es desfan
amb fredes matinades de soledat.
Et busco i no ho saps
però he estat aquests dies
l'ombra dels teus pensaments.
Et busco i no ho saps
que d'amagat, entre les llums dels fanals
t'he vist passar,
agafada del braç
de qui em trenca el cor.

dimarts, 2 de gener de 2018

Ara que l'any se'ns enceta




Ara que l'any se'ns enceta,
rebo la postal de l'adéu,
ara res queda
del que abans hi havia.
El teu cap ja m'oblida,
i el cor res hi diu en rebel·lia.
Ara que el dia s'amaga,
ara que serà freda la joia,
si es que encara me'n queda.
Jures que ja no m'estimes
i et quedes amb ell per a sempre.
Ara que torno a la vora,
en dius que no hi res que m'espera
Que m'oblidi d'allò que passa,
com un somni en despertar.
que em guardi els mots
i petons
que portava per dur-los de cor.
ara que els pensaments,
joiosos volaven, per veure't de prop.
Em dius que l'estimes,
que vols que t'oblidi.
M'ofereixes ser amic,
d'estones perdudes,
de paraules incertes.
Et deus creure que sóc de gel
i que ho puc suportar
tan tranquil.
Jures que ja no m'estimes
i et quedes amb ell per a sempre.
Que res ja canviarà
ni res tornarà a ser com el passat.
Em vols deixar silent i sol,
com potser ho vaig fer errant el fet.
Et perdono els plors que han vingut i es quedaran.
Et perdono els dolors que tinc
i els que vindran.
Però mai em demanis que t'oblidi,
ni l'ahir que resta guardat ben endins.