diumenge, 30 d’abril del 2017

Em dius que portes

Em dius que portes
un abric de tristesa,
cosit a punxades
d’absència,
amb fil de silencis.
Esperes que passi la pluja
i els núvols deixin lloc
a un sol tímid a mitja tarda.
Estàs trista,
prou trista,
per dir-m’ho mentre cantes
a mitja veu.
La guitarra pica les notes
que ressonen dins meu
com agulles de culpa
i es claven a la gola
sense fer sang,
i no et puc cridar,
que vinguis amb mi.
Estàs trista,
prou trista,
per començar a plorar
gotes gelades,
galtes avall
com un desglaç primaveral,
a les afores d’una vall
on descansa el teu trist cor.
Estàs trista,
prou trista,
per pensar en mi
i els meus mots
que van recordant
aquell amor mai confirmat,
entre retalls de paraules
que volen amb el vent,
cercant pensaments
que t’allunyin del plor trist
on tots dos,
estem navegant.

dissabte, 29 d’abril del 2017

He dibuixat tant cops



He dibuixat tant cops
els teus límits,
que tanco els ulls i els veig,
se l’alçada dels pòmuls,
l’angle de la barbeta,
l’arc del llavi superior
i la densitat del cos sencer.
Conec l’amplitud del sinus
i la velocitat del rierol
corrent entre ells
per arribar a l’oasi
més enllà del desert
del cos nu.
Se la flaire d’humitat
de la selva baixa
allí on la vida neix i mor,
on els sentits s’extravien
cercant les penombres embruixades,
jugant amb les serps bessones
que t’acaronen
i t’encerclen
per fer més agònica la derrota
i el defalliment.
Queda esperar el moment final,
on es refreda el temps
i fins i tot, la neu sembla càlida.
He escrit tants versos,
que em sembla escoltar-los entretallats,
entre els sísmics moviments d’un cos món,
que es belluga violent,
i treu les urpes i les clava,
i ensenya les dents
i deixa marca.
Com una lluita ferotge,
com una treva pactada,
com una pau admesa,
reposen els guerrers
i confraternitzen.
Repòs,
descans,
com els mots un cop escrits,
com els dibuixos un cop estripats.
Com un adéu vestit.
Com un adéu callat.

divendres, 28 d’abril del 2017

A la vora del riu



A la vora del riu,
a l'altre costat
on la plana creix
i vol ser turó,
un matí primerenc
omple de color la costa,
florint els arbres
que han estat dormint
entre llençols de boira
i glaçons de gebre
com un batut
per encetar
una primavera
que neix poc a poc
amb rajos d'un sol tebi,
i mantell de núvols
que van i venen
dansant
des de les crestes
del Montsant.
Com papallones fetes de fil
van caient les flors
després de la constant visita
d'abelles belles,
pol·linitzadors insectes,
per fer del mantell rosat
 una taula parada
de fruites que van creixent.
Arriben flaires
de l'altra vora del riu,
que fan somiar
amb vespres d'estiu
gaudint plens de joia
del descans,
entre amics i ressò de cants,
esperant de la nit,
la fresca que el riu duu silent
sota la blanca mirada
d'una lluna endormiscada.
 petitesesroser.blogspot.com.es/2017/03/els-aitona-paisatge-brodat-amb-fils.htm


dijous, 27 d’abril del 2017

Des del moment de l’adéu


Des del moment de l’adéu
el meu cor és un rodamón
que no deixa de buscar-te
com a raó de viure.
Des del moment que el sol
s’amaga rere qualsevol horitzó
comença el cor a pregar
per trobar-te en el següent revolt.
Des del moment que em sona una veu
com el teu so et busquen els ulls
entre la gent del voltant,
cercant rialles i somriures,
com els que m’omplies aleshores,
plegats de mans,
robant un bes enrojolat
i unes carícies d’amagat
els ulls dels companys
que ja reien del nostre joc
de fet i amagat.
Des del moment de l’adéu
el meu cor és un rodamón
que no deixa de buscar-te
com a raó de viure.
Esperança que mai mor,
companya inesgotable del record
amb fons de color blau
amb puntades de pluja caient,
camí d’una tardor
on el darrer so
fou un adéu
que mai entendre.


dimecres, 26 d’abril del 2017

Sona la revetlla



Sona la revetlla
d’un ahir ja llunyà
i recordo els braços
com a serps amagant-se
rere les robes primes
que cobrien el cos
jove i alegre,
descobrint per primer cop
les formes càlides
dels pits durs i excitats,
mentre els peus
d’una aprenent
d’amant em pujaven
cames amunt,
excitat entre totes dues
la nit se’m feia llarga
i la lluna somreia
la meva ingenuïtat,
acalorat entre cames i mans.
Fregant els llavis
el tou de l’orella carregada
d’arracades
que volien jugar
gola endins.
Xerrant després,
mentre dormia la gent,
sota l’efecte amarg
d’un cafè gelat,
a les tantes de la matinada,
mirant fotos
de quant eres una infant,
plorant llàgrimes silents
mentre pensava i escrivia
els primers versos
d’aquell estiu,
en que em deies adéu,
agenollat als peus
d’un estrep de tren,
que et feia més petita
i més llunyana
fins fer-te oblit
dins la teranyina
d’anys que van venir després,
i encara cerquen els dits,
mugrons i pits,
mentre s’escapen petons
cada cop que vaig al llit
fent del coixí el millor amic,
escoltant versos i queixes
de l’antic enamorat
que no ha deixat de patir,
des d’aquella nit
de la revetlla d’un estiu finit.