dissabte, 29 d’abril de 2017

He dibuixat tant cops



He dibuixat tant cops
els teus límits,
que tanco els ulls i els veig,
se l’alçada dels pòmuls,
l’angle de la barbeta,
l’arc del llavi superior
i la densitat del cos sencer.
Conec l’amplitud del sinus
i la velocitat del rierol
corrent entre ells
per arribar a l’oasi
més enllà del desert
del cos nu.
Se la flaire d’humitat
de la selva baixa
allí on la vida neix i mor,
on els sentits s’extravien
cercant les penombres embruixades,
jugant amb les serps bessones
que t’acaronen
i t’encerclen
per fer més agònica la derrota
i el defalliment.
Queda esperar el moment final,
on es refreda el temps
i fins i tot, la neu sembla càlida.
He escrit tants versos,
que em sembla escoltar-los entretallats,
entre els sísmics moviments d’un cos món,
que es belluga violent,
i treu les urpes i les clava,
i ensenya les dents
i deixa marca.
Com una lluita ferotge,
com una treva pactada,
com una pau admesa,
reposen els guerrers
i confraternitzen.
Repòs,
descans,
com els mots un cop escrits,
com els dibuixos un cop estripats.
Com un adéu vestit.
Com un adéu callat.