diumenge, 21 d’octubre del 2018

Després de la gran pluja que ha caigut,



Després de la gran pluja que ha caigut,
el gran tel dels ulls, se m'ha endut.
M'oferies des del silenci
tot el que la veu em negava,
i silent en pregaves que acceptes
com moneda de l'amor pendent
el preu del silenci,
del que sempre has fugit de dir-me.
Diguem que m'estimes,
però calla abans de dir-ho en veu alta,
No repetim més histories
de dibuixos de petons esborrats
que ara no es poden fer,
que no és el moment,
s'han de fer més tard, si es fan,
si es fan...
I la melangia que es destil·la
de cada retrobada
ens la durem a la boca
dins de torrades com si fos melmelada
per un altre esmorzar que no hem fet.
Digues que m'estimes

divendres, 29 de juny del 2018

Guardaré per sempre


Guardaré per sempre
el record del decorat
d'aquella habitació d'hotel
amb el teu cos nu
resplendent,
responent al meu desig.
Un cos preparat per l'amor,
que mai em pronunciares,
nu davant una petició
de temps  mort
i la recerca d'unes paraules
de conversa que no floreig,
que no ens duien
enlloc més
que al plat d'una dutxa,
primer plat d'un comiat silenciós,
seriós i certament desencantat.

dissabte, 16 de juny del 2018

Mai em digueres


Mai em digueres
els mots que volia sentir.
Només em feies sentir estimat,
sense mots,justos els petons.
Callàvem les distàncies
que tant a prop ens duien
i sentia els silencis  
com agulles en la pell.
Em pentinaven els records,
records de vegades inventats
que discutíem mirant-nos
callats als ulls
Mai em digueres
un t'estimo
tan cobejat.

divendres, 15 de juny del 2018

Carrer amunt


Carrer amunt
d'un diable pla,
creuant
amb Pere el gran,
un llarg camí
que deixa enrere
un parc,
que sant Julià
s'anomena.
Segueixo un camí
escorant-se
un xic
i deixo a la dreta
una Catalunya avinguda
marcada per fileres
d'arbres
que potser mai ens
faran ombra alhora.
Em venen flaires
de pizza
i es pinten records
llunyans,
amb forma d'arcs
de circumferència
coberts de tomata
i mozzarella.
Penso si no hauria
d'aprendre d'un cop
per sempre
a anar amb bicicleta,
vorejo una verda illa
i surto a un balcó
de les clotes,
més enllà d'on Ferran
té un carrer també.
Veig una façana
de façanes repetides,
un llarg caminar per endavant.
Faig una ziga-zaga
fins arribar a la granada,
on m'hi afegeixo,
aturant-me un moment
per veure l'oasi.
Se'm creua Igualada
i en un revolt
omplo el depòsit.
Fujo com si anés
a sant Sadurní.
Deix el cotxe,
reposo a l'espiral
entre parc i plaça.
Desdibuixo records vells
i en vesteixo de nous,
que ni son records
ni mai ho van ser.
Només preguntes a l'aire.
Respostes penjades
de llavis àvids de petons.
Que hagués passat?
Deixo enrere
la plaça de l'abat,
dono un pas rere un altre
pel carrer del Pere Mas.
Veig el pati
i encerclo un mon
que no és el meu,
i aviat deixarà de ser el teu.
He vingut, un dia qualsevol,
un ahir, un passat
gens llunyà
per veure un mon, el teu,
i fer un comiat,
a un potser.
Ara també perdràs
els sons,
aquells sons
que fins ara t'envoltaven,
que mai marxaran.
T'he vist de lluny,
potser.
No t'he cridat,
segur.
Bressolen llàgrimes
d'uns ulls
vells,
des d'avui més vells
encara.
Ulls de mil adéus,
i d'un comiat.
I em dius res?
No, calles!
Un lleuger sospir
s'escapa,
alè d'un esglai matiner.
Pujo al cotxe
i me'n vaig.
Un adéu en un instant
a tants anys de treball.
Tu hi ets!
Jo hauré marxat!
Com sempre camins
desaparellats,
mots silents de poeta
contra crits d'infants,
petons a l'aire
que s'escapen
i que ningú recollirà.
Segueixo per sant Sadurní
fins trobar els segadors.
Pujo pel balcó
d'on abans he baixat
i retornant pel pla del diable
rere Eugeni d'Ors
enfilo via Tarragona,
deixat l'àgora
sense fer furtives xerrades.
Deixo,
això si, pagat
un preu elevat.
Una vida que mai vaig viure.
Una vida que mai podré oblidar.

dijous, 14 de juny del 2018

Busco la mort lenta del teu oblit


Busco la mort lenta del teu oblit,
entre glops amargs,
de qualsevol licor
que hi havia pels racons.
No saps el mal
que em fan les cançons
que antuvi eren les nostres referències
recordant  les imatges
que guardàvem dels instants d'amor,
que calcàvem d'amors il·lusionats
que volíem repetir.
Efluvis eteris
retornen de tant en tant
i volen ocupar els llocs
dels veritables records.
Ara que de nou l'estiu
vesteix l'ahir que tants plors
ocupa en les nits solitàries.
i ressonen les velles melodies
que junts ballàvem
en una joventut distant.
Busco la mort lenta del teu oblit
entre glops amargs...