dissabte, 2 de setembre de 2017

Duus el meu jaç



Duus el meu jaç
cobrint-te el pit,
i una rialla enlluerna el sol
que s'amaga
rere uns núvols
que et miren des de dalt.
Passejant entre bancals
de vinya verda,
recordes els petons  juganers
que deixat pel teu cos,
perduts entre corbes
del cos nu fe uns instants
que t'has vestit,
i m'ofereixes el somriure
mes dolç que mai he vist.
Vens caminant estirada
pel camí,
vens  pausada cap a mi.
Et veig apropant-te
i en venen ganes d'estrenye't
entre els braços
i fer volar més petons
pel cel del teu voltant.

dilluns, 28 d’agost de 2017

Es tanquen les finestres


Es tanquen les finestres
que abans m'oferien
matolls de mots verges,
versos amb llum de lluna,
paraules amb la salabror de la mar.
Sons que s'escampaven de set en set,
entre silencis de boires matinals.
I, ara, no puc tornar a llegir aquells tresors
amagats.
Gràcies pels plaers
que un dia em vas oferir,
i de tant en tant compartir
en nits de lluna clara.
Invitats al sopar de galindaines escrites
retrobaran de nou el plaer
que a les  ànimes mortals
ens nega la nimfa de la poesia.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Deixa'm plorar



Deixa'm plorar
en ma tenebrosa solitud.
Que el rostre amarat de salabror
no oblidi mai el seu record.
Deixa'm plorar
el dolor per qui se'n va
i pel foc roent de qui es queda.
Deixa'm plorar
pels mots callats que mai hem dit
i ara arriben tard,
per les mans tremoloses
que ja no clouran més mans.
Deixa'm plorar
per les rialles d'infants
que perden sense saber,
que ploren sense notar,
el forat d'una absència
que es farà gran.
Deixa'm plorar
en ma callada solitud
al teu costat.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Mare!



Mare!,
l'esclat de la Festa Major m'adorm.
Mare!,
cada cop et sento més a prop.
Mare!,
el camí que t'allunyà, em porta a tu.
Mare!,
Josep plora per dins i els xiquets parlen fluix.
Mare!,
tinc són i vull parlar amb tu.
Mare!,
si vull plorar, podré, fer-ho al teu costat?
Mare!,
abraça'm fort tinc fred.
Mare!,
que faré sense ells, i ells que faran...
Mare!,
tinc quatre capolls que vull veure florir.
Mare!,
com és que et repeteixo tant?
Mare!,
te tinc al cor, i el pare, resta calat?
Mare!,
no tinc dolor al cor, només tristor.
Mare!,
no vull venir, tinc són, vull tornar enrere.
Mare!,
dóna'm un petó, començo a tenir temor.
Mare!,
la sang se'm fa gel i necessito escalfor.
Mare!,
on ets mare, que no em respons?

divendres, 7 de juliol de 2017

Repica el terra la pluja nova



Repica el terra la pluja nova
d'una tarda d'estiu
que ja s'acaba.
El retruc del tro més enllà
de les muntanyes
anuncia la tempesta que s'apropa.
Em venen al cap els fets
d'uns dies abans,
quan les gotes eren les llàgrimes
 d'un adéu desconsolat.
Te n'anaves
per uns camins de partença,
sense un retorn farcit
d'esperança.
Un comiat dolós,
un llavis pinant petons
que no es volien fer,
que no es volien deixar,
que no es volien perdre.
Un pit, coixí d'un penar,
un penar amb veu de sanglot,
sanglots tallats amb lleugers petons
deixats amb la suavitat
d'un comiat no desitjat,
d'un fins una altra
que no té data de caducitat.
Una abraçada
que va fondre per darrer cop
els nostres cossos d'amants escàpols
i mirades amagades,
furtives al sol,
còmplices de llunes fosques
i núvols de tempesta.
Racons que restaran buits de carícies
i amagatalls on l'amor creixia
en torreta amorosament cuidada.
S'ha complert el nostre temps
de petons i carícies,
de jocs i esglais.
Comença el del pensament voleiant,
els versos estripats
i mirars perduts al cel.

dijous, 6 de juliol de 2017

Dolça amant



Dolça amant
de temps pretèrits,
de mil absències
i més silencis,
dins del teu cor
on amagada
guardes les imatges
que em van enamorar,
he deixat en un racó,
les mil cares
que he cercat fent el camí
per retrobar l'alè
del teu esperit.
Somriures insinuants,
escots alegres,
el nu cos
de ta joventut perduda,
la filla que mai
vam deixar de tenir,
la soledat
d'un pas de pont,
els mil posats
d'una joventut
que no es vol acabar,
un cos estirat
on el sol brilla
al seu costat,
la irreverent insolència
d'aquell primer joc d'amor
que junts vàrem jugar.
Tants cossos vestits  
com despullats,
tantes cares
com soledats,
tantes edats
com jorns separats.
Tants somriures
com silencis,
tants cors volant
com enyor
d'aquell París
que no tornarà
i que sempre ens quedarà.