dissabte, 9 de desembre del 2017

He escrit dos mots



He escrit dos mots
en un  full de color,
i passejant
l'he dut al vell bosc
d'albers vora el riu.
Cada jorn un passeig,
cada passeig, un arbre,
cada arbre, un color,
cada color, un post,
i amb cada post...
hi he deixat el cor.

divendres, 8 de desembre del 2017

La vida li ha donat



La vida li ha donat
un munt de cops,
i de la cara i el cos,
n'ha omplert
de detalls del passat.
De vegades ha caigut a terra,
de vegades, ho ha entomat
al racó,
amb cada cop
estels i silenci,
llambregades per tot el cos,
de tots els que ha rebut,
el més dur,
el que l'ha vençut,
l'adéu callat,
no tornar-te a veure,
no gaudir del temps
ni de tot
amb tu.
La soledat
amb que l'has derrotat,
ha estat un altre cop
tant sols, l'ombra que s'amaga.

dijous, 7 de desembre del 2017

Entra l'ombra



Entra l'ombra
de la tarda càlida
d'aquest estiu
que s'adorm
de cara
a una tardor
que s'apropa
silent.
Entra l'ombra
i allí on havies de ser
ho troba buit,
te n'has anat
sense deixar-me
gaudir,
de la teva companyia

dimecres, 6 de desembre del 2017

Sempre són cançons

Sempre són cançons,
o versos,
o paraules que diuen coses,
però pel que es veu
no sempre es vol
que volin més enllà
dels propis silencis

dimarts, 5 de desembre del 2017

On aniré company



On aniré company,
fins ara,
de tantes estones
perdudes?
quants gots
hem buidat tu i jo?

Company,
se'ns clou el racó
on la vida
ha passat
embolcallada de llençols
i mantes amb olor d'hospital.
Hem gastat els dies
agafant ben fort
copes i gots
que hem buidat
amb la peresa
de qui ho té tot perdut.
Les tasses
han viatjat del taulell
a la taula nostra
del racó amagat
i fet de nou
el trist viatge
del retorn.
Un retorn
que per nosaltres
s'ha acabat.
D'ara endavant
serem esperits lliures
que algun jorn
potser ens farà retrobar.
Son moments de comiat.
Vivències que no podrem
guardar,
si més no, en l'oblit
controlat
dels records
que la nostra edat
ens permet
de tant en tant
retrobar.
Company,
d'hores de soledat,
de silencis amagats,
entrepans que volaven
desconsolats
fins estómacs
afamats, de joies
i estones d'escalfors,
de paraules repartides
entre anades i tornades,
abillant taules
òrfenes de convidats,
des d'ara
el nostre mon
serà un desert,
amb la memòria
permanent
de tots aquells moments
que ja no tornaran a ser.

dilluns, 4 de desembre del 2017

Dinem cada jorn plegats



Dinem cada jorn plegats
en racons senars.
Tu amb veus amigues,
jo amb la meva soledat.
Arribes sola, més aviat,
jo darrere
em poso arraconat.
Arriben les companyes
i jo observo
des d'un mon distant.
Veig encara
la jove cara
d'aquella jove
de fa uns anys.
Parleu con sempre
amb mots distants
i com qui no...
em deixeu escoltar,
he sabut d'amors i desamors,
de joies i silencis,
de mons ensorrats
i jorns enjogassats.
Has teixit ta vida
com un davantal
de restaurant,
entre rebudes i comiats
copes plenes i plats buits.
Sospirs que es desfan
i mirades més enllà,
però sempre,
gairebé sempre,
jo callat,
he estat al teu costat.