divendres, 7 de juliol de 2017

Repica el terra la pluja nova



Repica el terra la pluja nova
d'una tarda d'estiu
que ja s'acaba.
El retruc del tro més enllà
de les muntanyes
anuncia la tempesta que s'apropa.
Em venen al cap els fets
d'uns dies abans,
quan les gotes eren les llàgrimes
 d'un adéu desconsolat.
Te n'anaves
per uns camins de partença,
sense un retorn farcit
d'esperança.
Un comiat dolós,
un llavis pinant petons
que no es volien fer,
que no es volien deixar,
que no es volien perdre.
Un pit, coixí d'un penar,
un penar amb veu de sanglot,
sanglots tallats amb lleugers petons
deixats amb la suavitat
d'un comiat no desitjat,
d'un fins una altra
que no té data de caducitat.
Una abraçada
que va fondre per darrer cop
els nostres cossos d'amants escàpols
i mirades amagades,
furtives al sol,
còmplices de llunes fosques
i núvols de tempesta.
Racons que restaran buits de carícies
i amagatalls on l'amor creixia
en torreta amorosament cuidada.
S'ha complert el nostre temps
de petons i carícies,
de jocs i esglais.
Comença el del pensament voleiant,
els versos estripats
i mirars perduts al cel.

dijous, 6 de juliol de 2017

Dolça amant



Dolça amant
de temps pretèrits,
de mil absències
i més silencis,
dins del teu cor
on amagada
guardes les imatges
que em van enamorar,
he deixat en un racó,
les mil cares
que he cercat fent el camí
per retrobar l'alè
del teu esperit.
Somriures insinuants,
escots alegres,
el nu cos
de ta joventut perduda,
la filla que mai
vam deixar de tenir,
la soledat
d'un pas de pont,
els mil posats
d'una joventut
que no es vol acabar,
un cos estirat
on el sol brilla
al seu costat,
la irreverent insolència
d'aquell primer joc d'amor
que junts vàrem jugar.
Tants cossos vestits  
com despullats,
tantes cares
com soledats,
tantes edats
com jorns separats.
Tants somriures
com silencis,
tants cors volant
com enyor
d'aquell París
que no tornarà
i que sempre ens quedarà.

dissabte, 1 de juliol de 2017

El pare és mort!



El pare és mort!
El seu cos és mort!
Però ja fa molts jorns
que se'n va anar.
L'home aquell
que m'estimava,
el pare que mai hi era
i es deixava la pell treballant.
De mots eixuts i silencis llargs,
de caminar coix i pas ràpid,
de fer la feina i no deixar res enrere,
d'honor, suor i silenci.
Embolcallar dins  l'ànima de paper
la fulla el tabac i exhalar la vida
en anells de fum a cada glop
i morint a poc a poc,
solcant a cada cop
un solc més profund
amb l'arada de la via.
Que va i torna,
recula i segueix avant
i fa de la vida un camí
de dol i vellut,
Cabell eixut i dur,
opac al carbó d'antuvi
i al clor d'avui.
Pedalant amb peus cansats
i cor malalt,
amb jorns que s'esmunyen
a cada revolt,
a cada pedalada,
esperant un matí fred d'hivern,
on l'adéu és imminent.

dijous, 22 de juny de 2017

Jo buscava una paraula



Jo buscava una paraula
i tu m’omplies de fets,
plens de silencis
que en costava portar a sobre
entre tanta absència.
Volia amagar-me dins teu
i tu escoltar una veu
de vellut.
De tant lluny,
se’m feia el camí
molt llarg
Volia estimar,
estimant un cos com el teu,
aprendre el teu cos
fent pràctiques
en qualsevol cos.
Callat em deies que no inventés
amors que no hi eren
i jo mirant-los als ulls
els hi deia: “Fuig que no hi ets”.
Es vestien
i ara si que eren un fantasma.
Et deia que tornava a ser un esperit
solitari
a l’espera de la teva presència,
una ombra que s’allargassava.
Tornava a fer camí,
I escriure versos
que des de l’horitzó llegies
Un cantó es vestia de petons i carícies,
paregudes a d’altres que em donaves.
però no iguals
obria els ulls, el fanal em contava a sota veu
que els petons es perdien com la primera neu
escalfada pel terra rugós clavat al cos desabillat
desmanegat,
cercant les marques
del plànol de la pell
que havien dibuixat les meves dents
i el roig dels llavis oasis del teu desert.
On ets Senyora, on puc trobar-te?
I escoltar que els batecs del teu cor
són els batecs que et dono jo.


dilluns, 12 de juny de 2017

És un comiat, sí!



És un comiat, sí!
de les meves dones
i cadascuna agafa
d'aquesta flor
amb punxes,
el seu pètal
i l'olor que porta.
Cada dona
té uns records
i viu la memòria
d'uns mots,
d'uns fets,
alhora comuns,
alhora únics.
Soledats compartides
que ara el temps
desfà lentament.