dilluns, 28 d’agost del 2017

Es tanquen les finestres


Es tanquen les finestres
que abans m'oferien
matolls de mots verges,
versos amb llum de lluna,
paraules amb la salabror de la mar.
Sons que s'escampaven de set en set,
entre silencis de boires matinals.
I, ara, no puc tornar a llegir aquells tresors
amagats.
Gràcies pels plaers
que un dia em vas oferir,
i de tant en tant compartir
en nits de lluna clara.
Invitats al sopar de galindaines escrites
retrobaran de nou el plaer
que a les  ànimes mortals
ens nega la nimfa de la poesia.

dimarts, 15 d’agost del 2017

Deixa'm plorar



Deixa'm plorar
en ma tenebrosa solitud.
Que el rostre amarat de salabror
no oblidi mai el seu record.
Deixa'm plorar
el dolor per qui se'n va
i pel foc roent de qui es queda.
Deixa'm plorar
pels mots callats que mai hem dit
i ara arriben tard,
per les mans tremoloses
que ja no clouran més mans.
Deixa'm plorar
per les rialles d'infants
que perden sense saber,
que ploren sense notar,
el forat d'una absència
que es farà gran.
Deixa'm plorar
en ma callada solitud
al teu costat.

dilluns, 14 d’agost del 2017

Mare!



Mare!,
l'esclat de la Festa Major m'adorm.
Mare!,
cada cop et sento més a prop.
Mare!,
el camí que t'allunyà, em porta a tu.
Mare!,
Josep plora per dins i els xiquets parlen fluix.
Mare!,
tinc són i vull parlar amb tu.
Mare!,
si vull plorar, podré, fer-ho al teu costat?
Mare!,
abraça'm fort tinc fred.
Mare!,
que faré sense ells, i ells que faran...
Mare!,
tinc quatre capolls que vull veure florir.
Mare!,
com és que et repeteixo tant?
Mare!,
te tinc al cor, i el pare, resta callat?
Mare!,
no tinc dolor al cor, només tristor.
Mare!,
no vull venir, tinc són, vull tornar enrere.
Mare!,
dóna'm un petó, començo a tenir temor.
Mare!,
la sang se'm fa gel i necessito escalfor.
Mare!,
on ets mare, que no em respons?

diumenge, 6 d’agost del 2017

Cau de la tenora



Cau de la tenora
el darrer so
i entre la remor
de les veus
en un clar comiat,
enceta
com en una segona part
el rítmic repicadissa
d'una pluja d'estiu,
incipient.
Reflecteixen
els primers tolls
les llums groguenques
dels fanals
i ens deix
la fina roba
que durem
com la pintura
blanca  sobre la nua pell.
Ens deix xops
aquest nocturn ruixat.
La sang pujant
i envermellint galtes
i mirars.
El cos despert,,
juntament amb el terra moll,
una olor,
el terra, a pluja jove,
el cos, a desig ingenu,
a somriure que s'allargassa,
els mugrons
ja no són ensopits.
Els llavis gairebé es freguen
i els ulls es van tancant.
Em dius el nom,
i em deixes caure...
No pot ser!
Deixe- m'ho així.
Quiet.
Callat.
Tot a l'abast,
tot escapolit.
No pot ser!
Ara, no pot ser!
Repeteixes tot fluixet.
I de la total frustració,
guardo per sempre.
Un ara...
que des de la llunyania
d'aquella nit d'estiu,
se, que serà només
el meu testament.
Un record.
Un bes desfet,
Un cos de boira
en nit d'estiu.

dissabte, 5 d’agost del 2017

Com un rodamón perdut



Com un rodamón perdut
buscant-te per la ciutat
mirant entre la gent passant.
Històries que es van gastant
silents entre la resta
de la gent.
Instants que s'escapen
fent del conjunt
un temps fugisser.
Ulls que desfilen
fitant
de tant en tant.
Boques que juguen
a deixar petons
a infants
i deixen volant
paraules que van caient.
en un terra d'asfalt calent.
Tot, tant sols
esperant un mot
el teu mot desitjat.
I el sol va pujant
i baixant inquiet,
en el seu camí.
Com jo, sol.
Com tu, lluny.
Com vosaltres, callats.
Esperant l'amor
que potser mai vindrà.

divendres, 4 d’agost del 2017

Escrivia al vent



Escrivia al vent,
com eren les pells,
on et buscava,
en la teva absència,
com eren els llavis
que em deixaven penyores
de les carícies que volia teves.
Deixava caure en el full blanc
els mots
que volia dir-te quan et veiés,
mentre buidava els gots
en el racó perdut
de qualsevol bar
amb vistes a la mar,
cercant el punt
per on vas marxar
en mig de la gent,
amb una rialla,
com si pugessis
a un maleït tren
que no et deixava acomiadar-te.
Desgranant a poc a poc
el temps de sorra
que amagat en el rellotge
vaig caient en l'oblit
on sembla que m'has deixat.
Visc en la tempesta de trobar-te
de nou en tants cossos
d'anar fent per si surt
d'aquelles desconegudes crisàlides
d'instants perduts
buscant-te en papallones
cada cop mes belles,
com si m'hagués oblidat
del teu somriure clar,
del cabell brillant
que descansarà en un pit,
el meu,
joiós.
Com si aquell ahir fos
un esbós d'un dibuix inacabat.