Podria parlar
tota la vida dels petons
que ens hem donat,
dels que volíem haver fet
d’amagat i a plena llum.
D’aquells que es deixen
com un regal.
Tots ho són.
Dels petons que canvien de nom
sense deixar de ser ells mateixos
i en dèiem bes.
Recordaré tots els petons de comiat,
regats per les teves llàgrimes
en marxar.
Encara més aquells de retrobament,
llargs i silents,
amb tota la passió guardada
en l’absència.
Els petons que lliscant cauen
entre els dits entrelligats
de les nostres mans.
Petos que són memòria
de tots els sentiments
que ens mantenen units.
Petons que és desig
de tot el futur que esperem.
Petons que són el parèntesi
dels silencis més productius.
Petons, escalfor del cos a cos
amb l’ànima com fil conductor.
Petons, aquells darrers fets
que gravaran el darrer record
quan un dels dos marxi.
