dissabte, 28 de juny del 2014

Em deixes el silenci com a company

Em deixes el silenci com a company
mentre recordo el darrer instant,
el darrer petó,
la carícia encara càlida en el meu cos.
Fets tots plens d'amor,
fets tots amb les fugisseres paraules
d'una quotidianitat malaltissa,
d'un defugir constant,
un cercar etern de les paraules
esperades,
d'una mirada de tant en tant,
d'aquell tacte que s'escapa
entre els dits
en comptades ocasions.
Esquives amb mots foscos
les preguntes dels meus ulls,
però no deixes inertes
les sensacions de la pell,
encara que només duri el pas
d'un estel fugaç. 

divendres, 20 de juny del 2014

Cada cop que veig



Cada cop que veig
aquell descampat,
on d’amagatall
em deixaves jugar
a ser el teu amant,
miro si hi ha
qui com jo vol jugar
al mateix joc,
el joc d’estimar.
D’esquena al mon
et demanava el meu cos
posar-se dins el teu,
un xic barroer,
un xic innocent,
amb la il·lusió dels temps
que mai tornaran,
amb les presses dels instants
que se’n van volant.
I la tarda va caient a poc a poc ,
sembla que el sol
vol mirar de reüll
el nostre amor
i no vol marxar.
S’acaba el temps
i tot torna a ser distant,
els teus llavis
que semblen deixar-se besar
com un adéu
que es diu silent,
mentre es desfà
el camí
que t’ha dut fins aquí.

dilluns, 16 de juny del 2014

D’enyor el temps se’n nodreix



D’enyor el temps se’n nodreix,
de soledat el silenci
i de temor la nit.
Dis-me amiga
on és l’absent i el cercaré.
Esperar en la teva absència,
retrobar el teu somriure,
cercar l’escalfor
de tantes hores compartides.
Desfer somnis
que mai es fan realitat,
cercar rere els núvols plens,
la llum del sol,
aturar per un instant
el ball constant
de les ones juganeres,
fitar a escapar
del vent
en mig del camp solitari,
esperar-te,
em fa creure
que tot ho podré fer
quan estiguis amb mi.

diumenge, 15 de juny del 2014

No n'hi ha prou amb el petó fugisser



No n'hi ha prou amb el petó fugisser,
ni amb l'estel que cau,
ni aquella carícia
que és com un tel de teranyina.

No n'hi ha prou amb el mot cridaner
la tremolor del cos suau,
ni la rialla fictícia
que es com una altra enganyifa.

N'hi ha prou
amb la llàgrima descendent,
el tacte de la mà calent.
N'hi ha prou.

dissabte, 14 de juny del 2014

I jo deixar que cada mot



I jo deixar que cada mot
sigui la futura llavor
dels instants d'un futur proper,
restar silent
mentre es desenvolupen
entre pluges d'estels
i regats pels raig
de la lluna vagin creixent.
Acaronar altres records,
mentre espero el moment
de fer-los presents
amb nous records
que encara no ho són.
Veure passar els núvols
de vespres de tardor,
d'hivern,
 de primavera
o fins i tot d'un càlid estiu,
esperant un retorn
que s'allargassa.
Puc sentir la vida
-com tu- mentre passa,
mentre marca el cos
envellint la pell i el cor,
fent feble tot allò
que abans era fort,
mentre s'escapa lentament
batec  a batec
la poca força
que li resta al meu alè. 

I entre els cabells



I entre els cabells
naveguen els meus dits,
descansant com en un port
els llavis en els seus.
Recordo que en deies
eren mentides, els mots,
que et parlaven d'ella.
Descansen nusos els cossos
després de l'exercici
desesperat
que nosaltres sabem
lluny de l'amor.
Un clam,
de solitud llunyana compartida.
Hem fet nostre, el llit furtiu
que no vas voler conèixer amb mi.
Els seus llargs cabells
embolcallen les tristors
amuntegades dels nostres cors.
I són les furtives carícies,
bàlsam que va atenuant
les velles ferides.
Tants silencis en el temps,
tantes paraules, per tu,
amb vernís de mentida,
per mostrar-te recelosa
d'un no res compartit.
Tan negar-me
les estones implorades
i els mots callats
entre somriures
i petons d'esbiaix.
Tancant portes
que altres cors trencats,
han entreobert dolçament,
sabent que no hi ha
res a guanyar, ni res a perdre,
només compartir la soledat distant
que altres cors  ens han deixat.