divendres, 20 de juny de 2014

Cada cop que veig



Cada cop que veig
aquell descampat,
on d’amagatall
em deixaves jugar
a ser el teu amant,
miro si hi ha
qui com jo vol jugar
al mateix joc,
el joc d’estimar.
D’esquena al mon
et demanava el meu cos
posar-se dins el teu,
un xic barroer,
un xic innocent,
amb la il·lusió dels temps
que mai tornaran,
amb les presses dels instants
que se’n van volant.
I la tarda va caient a poc a poc ,
sembla que el sol
vol mirar de reüll
el nostre amor
i no vol marxar.
S’acaba el temps
i tot torna a ser distant,
els teus llavis
que semblen deixar-se besar
com un adéu
que es diu silent,
mentre es desfà
el camí
que t’ha dut fins aquí.