diumenge, 6 d’agost del 2017

Cau de la tenora



Cau de la tenora
el darrer so
i entre la remor
de les veus
en un clar comiat,
enceta
com en una segona part
el rítmic repicadissa
d'una pluja d'estiu,
incipient.
Reflecteixen
els primers tolls
les llums groguenques
dels fanals
i ens deix
la fina roba
que durem
com la pintura
blanca  sobre la nua pell.
Ens deix xops
aquest nocturn ruixat.
La sang pujant
i envermellint galtes
i mirars.
El cos despert,,
juntament amb el terra moll,
una olor,
el terra, a pluja jove,
el cos, a desig ingenu,
a somriure que s'allargassa,
els mugrons
ja no són ensopits.
Els llavis gairebé es freguen
i els ulls es van tancant.
Em dius el nom,
i em deixes caure...
No pot ser!
Deixe- m'ho així.
Quiet.
Callat.
Tot a l'abast,
tot escapolit.
No pot ser!
Ara, no pot ser!
Repeteixes tot fluixet.
I de la total frustració,
guardo per sempre.
Un ara...
que des de la llunyania
d'aquella nit d'estiu,
se, que serà només
el meu testament.
Un record.
Un bes desfet,
Un cos de boira
en nit d'estiu.