diumenge, 30 d’abril de 2017

Em dius que portes

Em dius que portes
un abric de tristesa,
cosit a punxades
d’absència,
amb fil de silencis.
Esperes que passi la pluja
i els núvols deixin lloc
a un sol tímid a mitja tarda.
Estàs trista,
prou trista,
per dir-m’ho mentre cantes
a mitja veu.
La guitarra pica les notes
que ressonen dins meu
com agulles de culpa
i es claven a la gola
sense fer sang,
i no et puc cridar,
que vinguis amb mi.
Estàs trista,
prou trista,
per començar a plorar
gotes gelades,
galtes avall
com un desglaç primaveral,
a les afores d’una vall
on descansa el teu trist cor.
Estàs trista,
prou trista,
per pensar en mi
i els meus mots
que van recordant
aquell amor mai confirmat,
entre retalls de paraules
que volen amb el vent,
cercant pensaments
que t’allunyin del plor trist
on tots dos,
estem navegant.