Freda com el mirall
que em retorna
la imatge solitària
que no desitjo veure.
Absent del contacte
que et demano.
Silent dels mots
que s’haurien d’obrir
com poncelles oloroses.
Orfe de les carícies
que haurien de recompensar
la llarga espera.
Petons perduts a l’aire
sense trobar altres llavis,
els teus,
on reafirmar-se
en la seva pròpia natura.
Espurnes de mirades
que semblen perdudes
en la glaçada boira
de la teva llunyania.
I a l’hora et se tan propera,
que noto la presència
dels teus dits
en la meva pell nua,
i ardents els llavis
com si una pluja de petons
em caigués càlida
des d’un cel molt proper.
Enrenou de bufades
de vent que em semblen sons
de paraules llençades
al cau de l’orella
i et veig retallada
entre les penombres
de les darreres llums
d’un qualsevol dia de primavera.
Manca només el moment
en que aquestes sensacions
es facin un dia no llunyà, realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada