Em ve de nou la veu alçada
que parla de colors i textures,
d’ànimes amb fons i olors de flors.
Tot això que jo aprenc
amb els silencis compartits
de tantes nits solitàries,
aprenent els noms
de les flors que tant t’agraden,
el tacte m’ensenya
els cossos que les formen.
Rebusco dins meu l’ànima ferida
que sagna pels petits forats
amagats dins seu.
I les olors em recorden la teva,
i la fragància única
que t’envolta.
Segueix cridant tot allò
que et neguiteja,
i jo faré d’esponja
per lliurar-te
dels problemes
que duus damunt.
Naixerà un nou dia
on no calguin crits
perquè ja tot serà sabut
i fugirà la por pels naufragis.
Mirarem el reflex dels miralls
i tot serà conegut.
I potser podrà tornar
la millor versió
del silenci entre nosaltres.
El silent so d’un petó
que mai s’acabi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada