M'aturo davant del roser i...
destrio d’entre els pètals
caiguts al terra
els més eixuts i secs,
els que fan més temps
s’han separat de la flor
i han perdut el color original.
M'aturo davant del roser i...
cerco les punxes més afilades,
sento la fiblada agulla
de la seva punta en la meva pell,
veig la càlida gota vermella
de la sang sortint del cos.
M'aturo davant del roser i...
estripo una fulla de la tija,
la més gran i dentada,
l’embolcallo
dins un paper plegat
i l’amago
en la butxaca posterior
dels vells pantalons
foradats de jardiner.
M'aturo davant del roser i...
veig passar un cop més la vida,
de vegades repetida,
de vegades com un nou jorn,
però sempre
amb un color diferent,
com les roses dels rosers.
M'aturo davant del roser i...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada