Obstinada quietud
de sons i fets,
llisquen avall
les manetes dels rellotges
i el temps es va morint,
mentre nosaltres ens fem vells
i allunyem del nostre cos
el desig naixent
en aquella juventud
ara només record del passat .
Obstinada quietud,
dels teus llavis
quiets en els meus
distants en el temps.
Obstinada quietud,
dels mots perduts
entre tu i el meu cor,
ja mai serà el silenci l'amic fidel.
Ara que m'amaga el teu so
a les antípodes
dels meus sentiments.
Obstinada quietud...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada