Trobo a faltat la llum de la lluna.
que si hagués lluna escamparia
del que disposa de tot el temps.
Cauen les primeres gotes d’una pluja fina.
la darrera vegada que l’he sentida.
la imatge de tots dos acomiadant-nos.
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
1 comentari:
Preciós preciós aquest poema, que també podria ser una bonica prosa poètica!!!
Petonets.
Publica un comentari a l'entrada