Dels colors que el bosc

 

Dels colors que el bosc

ens pinta les ninetes,

n’hi un que em crida

més l’atenció.

Colors de fulles i branques.

D’herba i de rostolls.

Fins les pedres

que els peus trepitgen

em fan desitjar

poder-les pintar.

I entre rostolls,

I fulles caigudes

jugant a cuita i amagar

uns rovellons

I altres bolets

per fer-me tentinejar.

M’assec en un tronc caigut

i obro el maletí de gaudir,

Obro el bloc,

separo el llapis dur,

preparo la goma d’esborrar.

Inicio un exercici alliberador

i copio la natura al meu voltant.

Traço, esborro,

retorna el traç i continuo.

A la fi pinto,

i l’ànima em queda en pau.

 

En un joc de cuites

En un joc de cuites,
amaguen els núvols
el seu vell amic, el sol.
Li amaguen
per sota la plana coberta
de verds i grisos,
de soledats
de tarda primerenca,
quan les plantes treuen
bords fills entre les branques.
L’amaguen per jugar
a la pluja freda
d’una tarda de primavera,
pintant alhora
que se’n va a dormir
un capvespre fosc,
abans de ser humit.
S’eixampla la cortina d’aigua
com una benedicció que cau,
i et xopa com en un bateig
on surts com nou.
Es tanca com un capell
el banc de núvols dalt del cel
i s’enfosqueix el sol,
manca la llum d’estels,
Però amb la llum dels homes
cada gota es reflecteix
un tros de l’ànima
que encara plora,
l’amic Anton,
el company,
el bassal ple de pena
amb retrets de perques
que retronen entre llamps
d’angoixa que es fon
amb cada sanglot.

http://rebaixes.blogspot.com/2010/05/entaranyinat-el-cel-foto-mariona-del.html

Pinto la nit de somni

Pinto la nit de somni,
i en ell ets el llençol
que em cobreix la frescor
de la matinada.
Pinto la nit de somni,
i en ell ets mans
que m’acaronen
en la febrada.
Pinto la nit de somni,
i en ell ets l’amant silent
que em descobreix
un món nou de sensacions.
Pinto la nit de somni,
i la pinto cada nit.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/05/noche.html

Aquell hivern

 

Aquell hivern

que la primavera va guardar

en el fred armari

d’un ja no incipient any,

no fou com altres hiverns.

Les subtileses

ja no eren subtils

i les ferides de les paraules

feien sagnar

com full d’arma blanca.

No se que era més gèlid,

si el que havia tancat dins l’armari

o aquell aire primaveral

que destil·lava acidesa

i fortor de ferides obertes.

El silenci era el més amable

de la nostra xerrada

i si del mirar em dèiem fiblades

ens quedàvem curts, molt curts.

On són aquells nosaltres

que vàrem començar el camí,

on es troba la memòria

dels vells moments

on fins l’hivern amb el seu glaç,

era càlid a la vora del teu cos estimat?

On resten aquell tu i aquell jo

que en trobàrem

en el principi del nostre temps?

On queda la resta de la vida

que vam teixir fil a fil,

entre somriures i petons?

On trobàrem la cisalla

que encetà la nostra eterna ferida,

la nostra lenta agonia?

M’embolcalla la soledat

M’embolcalla la soledat
amb pètals de flors marcides,
i cauen deixant l’esclat
del seu vellut endolcit
en l’aroma del record.
Em retornen constants
les paraules,
en un rebot continu
que mai s’acaba,
amb cada mot
s’afebleix el cor
i sagna dolor negre
de soledat.
Em retornen rialles
amb so de mar pintades
d’escuma d’històries
d’un ahir festiu
i per un moment
entre ones,
somriu l’ànima,
mentre s’adona
que ja és finit el temps
i la seva ombra,
s’allargassa,
i s’aprima l’esperança
d’un retorn
que es troba tant lluny
com l’altra punta de la mar.
Començaré a morir
fins que no trobi el repòs amb tu.

http://ricardo-minyana.blogspot.com/2010/05/hasta-que-la-muerte-nos-separe.html

Cada lletra una espina

 

Cada lletra una espina,

cada mot la seva olor.

S’agermana per un dia,

se n’oblida la resta de l’any.

De tinta vermella

la pell de la flor se’n tenyeix

i de la blancor de la mort el paper.

De versos i de ferides,

de flors i de llibres.

De mots i de silencis,

de fum i de ciris.

Marxa el jorn

en l’horitzó del sol ponent.

Fins el nou dia,

em curaré la ferida

que cada lletra

amb sa espina

i cada mot amb sa olor

em fereixen de dia,

es curen al vespre fosc.

Perdut cercant petjades

 

Perdut cercant petjades

que la nit m’amaga,

que el desig de trobar-les

enterboleix.

Recordo les faroles

de les nostres trobades

i els mots de les converses.

La nit,

alhora vigilant i companya,

calla.

Llavors i ara.

No sempre ha estat

bona amiga i companya.

Però la nit m’ha dut passejant

per carrers deserts,

plens de recel

i algun bri de por,

els darrers moments

d’estimació,

dir-ne amor

seria potser massa fort.

La nit,

amb els silencis

i els sons pels seus carrers,

m’ha dibuixat com podia anar,

podia estimar,

fins i tot la soledat.

M’acompanya

 

M’acompanya

la teva imatge

en un racó del telèfon.

Que faig gran

quan la vull veure

d’a prop

per deixar-li un petó

de bona nit.

De vegades

em sorprèn

el teu somriure

i sempre trobo a faltar

la teva veu.

El miratge passa

quan la pantalla

es fa fosca

i em trenca de nou

la il·lusió d’estar

d’alguna manera...

junts.