La casa groga havia estat la nostra llar furtiva

 

La casa groga havia estat la nostra llar furtiva.

Lluny de qui ens coneixia i de qui no en sabia res.

Amb persianes baixades i portes fermades.

Rere les cortines de la casa groga havíem vist passar el temps.

L’atmosfèric i el temps dels nostres somnis.

Passejos per entre els parrals a la tardor

i a l’estiu, vora aquell riu no gaire llunyà.

L’hivern més fosc era el més propici

per a les furtives trobades,

però més delatores les passejades de llums nocturnes

per aquell casalot, suposadament abandonat.

Solament  quedava recordar les primaveres,

el temps més trist.

Quan la casa groga quedà lluny de tot sentiment.

Lluny d’aquell passat que havíem amagat.

Fou un jorn de primavera

que el casalot quedà com jo orfe

del cor que l’estimava,

de la vida que havia anat lliscant

entre parets i llençols.

Fou un jorn de primavera

que el darrer esglai sorgí de la gola,

i s’acabà la joia amagada

entre parets, cortines i persianes.

La gran casa groga perdé el color,

el temps i anònims visitant,

anaren trencant petites restes

del que quedava.

Records que ja ningú recordaria.

Llums que ja no passarien

per passadissos i habitacions.

Amb sort, algú veuria les possibilitats d’un vell casalot,

sense importar les històries viscudes allí.

Perquè ja ningú en podria parlar.

Jo, el darrer en poder recordar,

havia abjurat de tot record,

de tot el que em pogués portar

a parlar de la vella casa groga.

Tan vell, que ja la pell semblava una platja

on les ones viatjaven ràpides per retraure’s de nou.

Tan vell, com perquè el temps em tractés

de tu a tu amb una confiança confosa.

Tan vell, que la mirada tenia la boira dels dies passats.

Tan vell, que sense voler recordar, vivia per fer-ho.

Per recordar totes aquelles estacions perdudes, però felices.

Tan vell, com voler viure sense primaveres entremig.