Asseguts en la vella ermita
entre bancals i oliveres.
deixaves anar el dolor d'un cor ferit.
No sabies que cada mot
clavava agulles al meu.
En la fresca ombra de la capella,
allí on et vaig veure feliç,
ara ploraves.
Davant aquell altar de pedra
on deixaves clares promeses
d'amor i esperança,
era escoltava els plors
del que mai es va complir.
I jo amic, amant callat
deixava nàixer el silenci
en la meva gola,
sense saber que em volies dir.
Parlaves del dolor,
i mentre la teva mà premia
la meva amb força,
em llegies els ulls
amb la teva tristor.
la teva por,
el meu dol
pel que no podia ser,
s'esmunyien entre els dits
entrellaçats a la teva falda.
Deixares anar aquells sons
que tanta temor em feien sentir.
Que tanta felicitat em podien portar.
Digueres el meu nom,
i lliscant com una fulla
les teves paraules es clavaren
en el meu cor...jo, t'estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada