M'esperes al cim del parc,
on la ciutat viu als nostres peus.
Em reps amb el somriure franc
que m'il·lumina sempre.
Allargues la mà
per dir-me sóc aquí,
i el cos es fon amb el meu.
Ells llavis segellen un bes
desfent l'absència
que el jorn ens ha imposat.
La nit i la mar
queden lluny,
però el record
ho cus als nostres cossos.
Mires avall i el dit sembla tocar la mar,
la platja on anit ens vàrem estimar.
Un tros de platja convexa
on entre paraules i carícies
ens oferírem l'eternitat,
una eternitat que ara signem
des d'alt de parc
on l'amor va florint entre tots dos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada