dilluns, 13 de juliol del 2026

Marxava jo en un vaixell

 

Marxava jo en un vaixell

a canviar el teu món pel meu.

El comiat

havia vestit de negre el cor,

i els ulls s’havien fet mar,

dona com tu,

enviava ones

de llàgrimes salades,

mentre jo esperava

que com la mar,

tornessin les ones de llàgrimes

dins dels ulls.

No t’esperava

al peu de la passera,

però el cor tornà a la vida,

i els batecs

com canonades festives

anunciaven que et veia al port.

Enllaçàrem les mans,

ens cosírem les mirades

i no volíem deixar marxar els llavis.

No s’aturava el temps.

Marxà, de nou girà l’esquena

per deixar-te enrere.

Ni una sola paraula

per aturar-me,

ni una llàgrima més sortí,

encara amb el tacte

dels teus dits cosits al record,

marxà arrossegant peus i ànima.

Creixia l’ample de mar entre tu i jo.

Al moll, amb l’aigua movent-se

com aquell darrer ball,

com el petó

que ens havíem donat d’amagat,

el primer,

com els llençols

que sabien la nostra història,

res seria ja igual.

Els anys passaren

i cada sant Joan mirava la mar,

sabent que en l’altra banda

uns ulls els teus,

fitarien un horitzó

que mai em tornaria.

a canviar el teu món pel meu.

El comiat

havia vestit de negre el cor,

i els ulls s’havien fet mar,

dona com tu,

enviava ones

de llàgrimes salades,

mentre jo esperava

que com la mar,

tornessin les ones de llàgrimes

dins dels ulls.

No t’esperava

al peu de la passera,

però el cor tornà a la vida,

i els batecs

com canonades festives

anunciaven que et veia al port.

Enllaçàrem les mans,

ens cosírem les mirades

i no volíem deixar marxar els llavis.

No s’aturava el temps.

Marxà, de nou girà l’esquena

per deixar-te enrere.

Ni una sola paraula

per aturar-me,

ni una llàgrima més sortí,

encara amb el tacte

dels teus dits cosits al record,

marxà arrossegant peus i ànima.

Creixia l’ample de mar entre tu i jo.

Al moll, amb l’aigua movent-se

com aquell darrer ball,

com el petó

que ens havíem donat d’amagat,

el primer,

com els llençols

que sabien la nostra història,

res seria ja igual.

Els anys passaren

i cada sant Joan mirava la mar,

sabent que en l’altra banda

uns ulls els teus,

fitarien un horitzó

que mai em tornaria.