amb pètals de flors marcides,
i cauen deixant l’esclat
del seu vellut endolcit
en l’aroma del record.
Em retornen constants
les paraules,
en un rebot continu
que mai s’acaba,
amb cada mot
s’afebleix el cor
i sagna dolor negre
de soledat.
Em retornen rialles
amb so de mar pintades
d’escuma d’històries
d’un ahir festiu
i per un moment
entre ones,
somriu l’ànima,
mentre s’adona
que ja és finit el temps
i la seva ombra,
s’allargassa,
i s’aprima l’esperança
d’un retorn
que es troba tant lluny
com l’altra punta de la mar.
Començaré a morir
fins que no trobi el repòs amb tu.
http://ricardo-minyana.blogspot.com/2010/05/hasta-que-la-muerte-nos-separe.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada