de branques trencades,
fetes de temps
que ja no hi és.
Allí assegut,
plantat en el racó del dia
que va passant,
mirant l’ombra de núvols
i sostres ballant la dansa
que el sol els hi canta
a cau d’orella.
Les arrels en un passat
ja molt llunyà,
mancat de forces
per aguantar el vent d’un destí
cada cop més punyent,
es deixen endur cap avall
cercant la frescor
dels seus petons
en acariciar-la
cada capvespre
en sortir del també
vell racó.
Viurà d’aquella manera,
que és anant morint,
mentre ella,
li sigui fidel en la tendresa,
mentre cada dia tingui racionada
la llàgrima de la impotència.
http://mivozsinhuesosycontodaesencia.blogspot.com/2010/04/y-sigue-ahi.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada