amaguen els núvols
el seu vell amic, el sol.
Li amaguen
per sota la plana coberta
de verds i grisos,
de soledats
de tarda primerenca,
quan les plantes treuen
bords fills entre les branques.
L’amaguen per jugar
a la pluja freda
d’una tarda de primavera,
pintant alhora
que se’n va a dormir
un capvespre fosc,
abans de ser humit.
S’eixampla la cortina d’aigua
com una benedicció que cau,
i et xopa com en un bateig
on surts com nou.
Es tanca com un capell
el banc de núvols dalt del cel
i s’enfosqueix el sol,
manca la llum d’estels,
Però amb la llum dels homes
cada gota es reflecteix
un tros de l’ànima
que encara plora,
l’amic Anton,
el company,
el bassal ple de pena
amb retrets de perques
que retronen entre llamps
d’angoixa que es fon
amb cada sanglot.
http://rebaixes.blogspot.com/2010/05/entaranyinat-el-cel-foto-mariona-del.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada