Miraré rere el finestral,
la vinguda dels nous jorns.
Cercaré amb cada mirada
el pas del teu retorn,
i seran els sons
els missatgers avançats
que em portaran la bona nova
de les teves passes.
Després els captaran el somriure
volant de la teva cara
i descobriré de nou la felicitat
que el vent s’endugué fa tant temps.
Ara m’alçaré de la butaca
que ha suportat el pes
de la teva absència
i obriré el finestral
que dona a la mar,
perquè entri el vent de mestral
i netegi l’olor
de tot el dolor guardat dins,
després quan l’ambient
sigui net i fresc,
com no, tornaràs a entrar tu.
Com si el temps no hagués passat,
em deixaràs un primer bes
en la galta vermella d’ansietat
i després tant normal com estimar,
m’estimaràs.
Un primer petó, una carícia,
un deixar enrere embolcalls pesats
i fer caure retrets que ja no calen.
Un braç que encalça un cos quiet,
i un nou bes,
com si fos el primer coet d’una traca.
Pujar a l’habitació per esperar la nit,
en una lliçó d’estima,
fins que la lluna o el sol
ens vulguin acompanyar
amb la música de la mar
ressonant a cada instant.
On és el temps perdut?
No ho se, em respons, s’ha escapat!
I em tornes de nou... a estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada