Asseguda en el pedrís de la casa del teu poble

 

Asseguda en el pedrís de la casa del teu poble,

vestit negre sense mànigues i un escot educatiu,

creues les cames,

i amb la falda tapes entrades que no vols tenir a l’aire.

El cabell llarg entre pentinat i lliure,

dues sandàlies que semblen caure

dels peus et separen del carrer.

Ara no em mires, escoltes una veïna xerrar,

però em saps a la vora

i aquest somriure que fa enveja al sol, es per a mi.

Per un instant, gires el cap i m’ho confirmes,

fent-lo més ample i allargat.

Després les mans que descansaven en el genoll superior,

mous el dit índex demanant-me

que m’apropi alhora que senyales una polsera de fils

que duus al canell esquerra,

i com qui no fa res, te la poses  

a la boca i la beses amb dolçor.

Una altra mirada perduda cap a mi,

i gairebé sense parlar em preguntes.

Te’n recordes?

I torno enrere en els temps,

i dins la cas on ara estàs a la porta,

dalt, al primer pis de nit amb el balcó obert

i sentint la remor de la mar

que arriba sortejant les cases més properes a l’aigua,

entre llençols tirats al peu,

et donà la polsera que vaig fer amb quatre fils de colors

que trobà en un calaix i te la posà en els canell

que vas triar, el que està més a prop del cor

després del teu cos, un bes.

Després del bes un mai acabar

que ens ha dut gaiata en mà

anar cavalcant els anys i les dolències,

que ens han dut de nou a la porta

d’aquella casa on ens vam estimar.