Ets cada dia al meu costat,
com l’aigua de riu
que surant se’n va a la mar.
De tant present no et veus,
de tant silent sento els moviments.
Em trobo la mirada dels teus ulls
i els meus et diuen t’estimo.
La boca lenta tarda però ho repeteix,
ara vola per cercar l bes.
D’esquena on la cuina és el nostre regne,
deixo els llavis en el clatell,
i plouen petons tant fins
que semblen plugim.
Rega aquest plugim la suau pell
dels braços i creixen sense dubtar-ho,
els pels fins que llueixes pel cos,
i tremola aquest,
mentre un somriure també fi,
em deixa caure que en girar-te,
comissionaran sense força
els nostres llavis.
Una altra vegada,
un joc que durarà
fins l’eternitat, estimada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada