Després de segles d’absència i de silencis

 

Després de segles d’absència i de silencis.

Després que el temps perdés el compte

de la darrera vegada que ens veiérem.

He tornat a caminar,

vell i desorientat pels nostres racons.

La petita terrassa d’aquell bar

on ens amagàvem per dir-nos paraules d’estimació

i jugar a entrelligar-nos els dits de les mans.

Ja no hi és.

He repassat cada instant d’aquell temps

en que vam somiar futurs.

He vist en el parc proper a casa teva,

un banc lliure i la gaiata i jo ens hem assegut,  

per poder respirar.

Al mateix bans a l’altra punta ha vingut

una dona amb la seva neta.

La mirava i em semblava conèixer-la.

Disculpant-me li he preguntat

si coneixia a la meva amiga,

li he donat explicacions de vell,

que es remuntaven a temps prehistòrics,

per poder-la enredar i que no em respongués.

M’ha mirat amb un somriure, i sap vostè on vivia?

Per aquí a prop, crec recordar.

És la meva mare!

Li dic el nom, el seu, si jo sóc!

Em pregunta el nom, no m’hi se negar

i li deixo anar com el full pla que em cau de la mà.

Esperis aquí que la vaig a buscar.

Agafa la nena i se`n va a la llar.

M’alço no tinc el cor pe noves emocions,

ni trencar els vells records.

Gaiata i jo marxem del banc,

i en el cantó on sempre l’esperava, em quedo a mirar.

Arriben les dues dones i la nena.

Que estrany, s’exclama l’avia, se n’ha anat!

Sa mare, tranquil·la mira com en un repàs

al cantó on mig amagat, l’esperava en el passat.

Em veu.

No se si em reconeix,

però em deixa anar un bes amb la mà.

Aquell bes que després de besar-nos quan ja era distant,

mirant pel darrer instant, girava el cap.

Ella m’enviava un bes amb els dits a l’aire.

Ploro i me’n vaig.

Demà potser, hi tornaré a anar.

Qui ho sap!