De nou a la porta del meu vell bar,
allí on les hores volaren al teu costat
i passaren lentes en marxar.
La ciutat em tracta com un estrany
i la beguda s’escalfa amb la xafogor
del temps que no torna a passar.
El diari cau de les mans,
i sobre la taula mig buida,
em deixa veure a l’altra banda
com passeges als nets
que m’havies promès.
Cada dia, cada setmana, cada mes.
La meva religió em mana mirar-te,
i encara que no ho creguis,
espero cada vegada una mirada,
una salutació, un silenci trencat.
Agafo de nou el diari,
m’amago la vergonya
de ser invisible rere seu
i llegeixo fins que la llum del sol
marxa com cada jorn.
Plego el diari, em llevo
i avui veig una rosa seca sobre la taula,
un llaç i una data.
La rosa del pom que et regalà.
El llaç, uns versos que et llegí.
La data, del primer bes que et deixà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada