Dansen els peus la melodia
que l’aire els hi duu,
i amb aquesta música
tornà una bandada de records.
Els peus ja sabien els camí
i passaven volant uns al costat
dels altres sense tocar-se,
amb l’espai just
que l’aire llisqués entre ells.
Sense aturador,
els músics canviaren de melodia
i ara l’aire tenia ressò de melodia italiana,
de quan tu encara duies un xumet a la boca.
La veu volia recordar un Adamo juvenil,
la resta la posàrem nosaltres
amb el nostre desig,
eren els records d’aquells primer dies
en que compatíem el futur
i els nostres cossos.
Les mans a la cintura
els llavis prems uns amb els altres.
Revivint aquell ahir
que era en tot moment present.
I ressonava dins nostre la tonada
una i altra vegada.
Y mis manos en tu cintura
però mirame con dulzor
porque tendrás l’aventura
de ser tu mi major canción.
Una tornada de cançó,
que era tornada
a l’inici de la nostra vida,
una vida plena d’eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada