Després del darrer bes,
després que la pell
vestís un tel de cotó,
i caigués el silenci
rere la porta tancada.
Fou la llum del sol
qui em va deixar sol de nou.
Abrigat per la lluna
i la seva foscor
quan els núvols
la vestien de cotó,
la solitud deixà de ser
la nostra cançó de bressol
per tornar-se companya
sense misericòrdia
més enllà dels records
dels rius de Babilònia.
On foren aquells silencis
en el terrat del teu pis
que els nostres llavis
deixaven créixer mentre
la lluna minvava?
On foren aquelles carícies
que desbotonaven desitjos
per fer-los aparèixer
entre les nostres carns?
On foren les paraules meves
que volies fossin versos,
per penjar en les parets
d’una habitació
que férem nostra tantes nits
fins i tot el sol pintà els marcs
dels papers en les velles parets?
On foren per fi,
les paraules base
de les teves promeses
d’eternitat compartida entre tu i jo?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada