Núvols foscos de tempesta aliena,
t’abracen el cos i s’estrenyen en tu.
L’angoixa, verí que entra suau,
i es fa seus els ossos i el cos.
Trist moment sense el teu cavaller
que defensant-te estigui a la teva vora.
Sola, en un camp de fang i porqueria,
que vol enfonsar-te en la misèria
que pels altres és la seva pell.
Només et queda el suport
de la veu àtona del joglar
que canta les cançons
d’aquells ahirs on encara
podies creure,
o en la cerimònia a la vora
d’aquell estany
amb el petit pont pe creuar-lo.
S’ha enfosquit la bellesa d’aquell moment
i haurà de retirar-te la pell morta
d’aquest fet per ser de nou lliure
i qui sap si...també feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada