que la mar em netegés
la memòria de petons vells.
Si jo pogués, com voldria
que el vent enlairés els cabells
i fes fora aquells pensaments
que em porten a patir el teu desamor.
Si jo pogués, com voldria
que la pluja em tragués
del cos l’olor del teu.
Si jo pogués, com voldria que...
Però em mana el cor
i em demana
que et segueixi estimant,
tot i estant pacient a l’ombra
i de tant en tant lluny del teu cor,
esperant que una nit
amb camí de raig de lluna
pugui entrar en els teus somnis
i somiar-te feliç amb mi.
1 comentari:
Si puguessis, com voldries,
omplir la buidor que hi ha al teu cor
buidant de la memòria el seu record;
si en les hores baixes de l’amor
la imatge dels seus ulls no il.luminessin
els teus dits triant paraules d’enyor;
si el paper que recull la tinta seca de l’oblit
no s’impregnés de les llàgrimes que escrius
en la trista solitud de cada nit;
Si no puguessis, com voldries,
sentir, plorar, morir en mans d’un sentiment
que et fa poeta llençant paraules al vent,
que plouen tendres sobre cors massa dolguts
i els enamora dolçament;
què inspiraria doncs la meva mà
de poetessa, llençant paraules al cel
i esperant que ploguin, missatgeres,
mots d’amor sobre la teva pell
i t’enamorin com fas tu?
Si pugués, com voldria…
Publica un comentari a l'entrada