em convida a moure’m,
quan vens a mi
a rentar pors i destins,
quan en ofrena
em deixes part de tu.
Em quedo quiet i em faig home,
sóc el mar que et vol conèixer,
em pentino d’ones d’escuma blanca
i com un dòcil gat m’entrelligo
a les teves cames
i reposo entre elles el breus instants
que em manquen
fins tornar aigües endins,
jurant per tornar de nou
als teus peus mil vegades si pogués.
Com vells enamorats
que discuteixen
marxo i torno,
torna de nou a marxar
i capbaix retornen
els llavis a besar-te els peus.
Com em dol l’absència,
de tant breus instants,
em deleixo per dir-te versos,
i cada cop amb el bes,
et deix un vers.
Tu amb les galtes pigades
de gotes salades,
em contes com t’agrada el so del mar,
sense entendre les balades enamorades
que et llenço amb cada ball,
no entens la veu del mar,
tot i escoltar-la.
Marxa el sol i amb te’n vas tu
i queda escoltant el meu plany,
la lluna com cada nit puntual al seu bany.
http://xanelaliteraria.blogspot.com/2011/02/tu-fuerza.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada