diumenge, 20 de març de 2011

Volen els peus encarats

Volen els peus encarats
i entrelligats
com en una cremallera
que s’obre i es tanca
al so impertorbable
de la música.
Cadències
que tornen a renéixer
en cada tomb,
en cada parada,
en cada saltiró,
que el so els hi demana.
Sense parar
amb una lluita constant
contra un temps
que s’esgota.
Com el cos cansat
que demana un desmai
per reposar.
Però com renunciar
a tenir el seu cos
entre les mans,
com notar la calidesa
que surt
entre les sedoses capes
del seu vestit
i voler renunciar-hi.
Lluitaré entre el desig
de notar-me seu
per uns moments
i el de renunciar
al vol dels seus cabells,
serà el so
el meu testament
i la música mortalla
del meu cos,
morirem tots dos
en el silenci
de l’adéu
d’un ball finit,
camí d’un destí
de pluja i foc
més enllà
de qualsevol soledat,
de qualsevol silenci,
de qualsevol adéu
que m’allunyi
del cansament compartit,
dels darrers balls
per sobre un parquet
esgotat de records
de passos enlairats
uns amb els altres,
reguitzell de somnis perduts,
de suors encomanades,
de desigs incomplerts,
de temors al demà insignificant
de la mediocre quotidianitat.
Safe Creative #1103208771518
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/cansancio.html