con d’un arbre
a la tardor les fulles
que el temps marca
com caducs records
que ja han passat,
i amb cada dia
que cau la pols
va desgranant la petjada
en polsim i oblit.
Cau de l’ànima
gota a gota la vida
que marxa del cos adolorit
i va més enllà
com la llum que peta
de cop al vidre,
se’l menja i passa dins.
Cau del cor la llàgrima
que el deixa sec
i cec,
encara estima la ferida
que el fa sagnar.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/latido.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada