fora de temps a l’estació,
ell acabava de baixar
amb els fardells caiguts a pes
després de tants moments,
dedicats
a estimar amb tota la cura
del seu cor.
Ella seia de nou il•lusionada
amb l’embranzida
d’aquells petons cobats
en aquell tren
que la duia lluny
d’aquell lloc,
amb uns altres ulls
que li deien que era dona
de noves nits,
de nits quasi oblidades,
de balcons mirant al riu
des d’aquell niu
on patir era un altre cognom.
Si com un miratge
s’encreuaren les mirades,
no ho pot dir,
tant sols recorda l’onatge d’or
amb vaixell de corall
bressol de petons
que ja mai es faran.
Passeja pels camins dels horts,
on de petits hagueren pogut
jugar a fer-se grans,
entre canyissars on despullar-se
per banyar-se en un riu comú,
escoltant noms del cos
que junts qui sap si haguessin pogut
repetir mentre s’acaronaven
pell amb pell tan tendrament
com la innocència els deixés avançar .
Tardarà potser a tornar
el tren a creuar
l’estació de parada,
quan ja vells, qui sap si,
gaudiran silents del passeig
cara al riu,
d'aigua tranquil·la,
sota l’ombra eixuta d’un arbre nu
amb catifa de fulles seques
de multicolors sons.
http://unanitdestiu.blogspot.com/2011/02/rinxols-dor.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada